En les seues
paraules inicials Jacint Sala ens dóna la pista per on anirà el llibre, A
l’ombra de “Das Lied von der Erde” de Gustav Mahler. Així com el
compositor austríac divideix la seua composició en sis moviments, el poeta
configura el seu llibre en sis parts, encapçalades totes elles amb cites dels
textos que van servir d’inspiració Mahler, poemes de l’escriptor xinés Li- Tai
– Po.
La primera part
porta per títol Amb un cordill de cànem, i el primer vers del poema inicial és tota
una declaració de principis: La mort és
fosca. I la vida també, és una reafirmació del que havia escrit Li – Tai –
Po i més tard repetit per Hölderlin: La
vida és mort, i la mort és també vida, expressió també recurrent en el
primer moviment de La cançó de la terra
de Mahler.
El poeta troba
consol en les paraules que llig en alguns llibres, i que parlen de:
l’únic principi que deixata el món:
la vida és mort, i la mort també és vida.
i amb això
entronca amb un dels aspectes clau de la música de Mahler: percep la mort com
un patiment que tots els humans han de sofrir, però que al mateix temps es
transforma en una font de renaixement. Aquesta reflexió és una herència de
Nietzsche, quan diu que “la mort no nega la vida, la tanca, la culmina, la
defineix, hi té una relació estreta, profunda, íntima; en el fons acaba essent
força la mateixa cosa.”
A continuació,
el subjecte poètic sembla patir una delicada situació física:
A l’hora de llevar-me en tinc ben prou
de fer els esforços per posar-me dret.
i en aquest
estat actual l’únic que li preocupa són les paraules buides:
L’única cosa que ara em treu la son
és l’estómac quan s’omple d’aforismes
passats per la paella amb un gra d’all.
En el segon
apartat, He plogut molt, el poeta es
mostra cansat. És molt explícita la cita que l’encapçala, El meu cor està cansat, i inicia la decadència de la vida; tardorejo, el temps meteorològic
l’acompanya en aquest estat vital:
Ha començat a ploure i fa molt vent
Davant d’aquesta
situació el poeta es planteja dubtes sobre la utilitat que tenen per a ell els
seus versos:
¿De què t’han de servir, de què em serveixen
uns versos solitaris que ara provo
d’escriure sense ganes?
No hi cap vers
que el puga salvar de res. Està sol enmig de la ràbia, el dolor i el desencís.
Mostra el seu cansament de buscar-se a si mateix en els poemes per tractar
d’esbrinar com és el final de la vida.
Estic cansat de veure’m
anar a peu coix per dintre dels poemes
tot provant de saber si la tardor
és l’hora dels espasmes o és, potser,
el dolor de saber-me a prop de res.
Però tampoc amb
els seus versos vol salvar ningú, cadascú ha de buscar les seues solucions per
a afrontar la decadència de la vida. El dolor de cada persona és personal i impossible
de comunicar als altres:
Miro el carrer des de l’ombra d’aquest
poema ineludible i veig com s’alcen
al cel els ulls del vianant. No saben
si és pluja o plor el que els mulla els instints.
La tercera part
porta per títol El gran amarg,
sintagma amb el qual Segimon Serrallonga qualifica els poetes. A partir
d’aquest apartat el subjecte poètic inicia un diàleg amb si mateix. Presenta,
en primer lloc, l’evolució del seu concepte de poesia amb el pas del temps. Es
qüestiona els versos de joventut, quan es pensava que ser poeta era un fet de
gran transcendència i creia, prepotent, que els reis s’inclinarien davant
d’ell.
Després va venir
la revolta contra aquesta idea, perquè s’ha trobat que no n’ha tret res,
d’aquesta manera de veure la poesia:
I ara et revoltes contra tot, perquè
no n’has tret res dels teus versos emfàtics.
Ara creu que es
pot seguir fent versos, però llevant-li transcendència, ara es pot transformar
en un versaire d’aiguanaf. Aquella
alegria que pujava als cels, ara es convertirà en una alegria borda.
La poesia només
interessa els poetes:
I, quan t’alcis,
oh gran amarg, per recitar els teus vòmits
davant d’altres amargs,
Però en tots cas
s’ha d’actuar amb naturalitat i no creure que és excessivament transcendent
allò que s’escriu. El subjecte poètic es mostra irònic amb aquells poetes
actuals que no segueixen aquest camí:
i proclamen amb veu pastosa i magra
els adjectius llogats a casa en Pey
Ell ara vol
seguir aquest camí, vol rescatar el versaire de la seva joventut, tot i que
veu frustrat aquell desig que l’empenyia.
I ara resulta que el temps t’estalona
per rescatar aquell estúpid versaire
que pretenies ser i que només
ha sabut ser el que el poeta en diu
“el gran amarg”.
Tot i això, en
el quart apartat titulat ¿I si només fos
aparença?, defensa la seua poesia, per la qual ha donat la vida, contra
aquells que l’acusen de banal. I advoca per una pau poètica, ja que si ens
posem a destruir no quedarà altra cosa que:
...aixarops que curen
les solituds d’un diumenge de crostes.
Per tant, es
mostra en contra dels cànons i de l’opinió dels crítics sobre quin és el model
estètic a seguir:
Deixa’t estar de cànons i d’històries,
¿O és que he de trobar bell i necessari
el que m’imposa un mercenari a sou
que viu d’allò que mata i mor de tot?
Al capdavall
s’escriu per sobreviure a la mort, ja que la poesia és el que perdurarà després
de la desaparició d’aquest món, i és llegint-la que podrem continuar el diàleg
amb el poeta.
Silenciosament, em tornaré
el vers que viurà en tu, cada vegada
que et vulgui explicar coses d’allà on sóc.
En el cinqué
apartat, Sempre ets a temps de
mossegar-te la cua, ens presenta el món com una roda en què cíclicament
sempre es repeteix tot:
Saps que tot torna, que no hi ha res de nou
La naturalesa
adquireix especial importància en aquest apartat. S’hi presenta com a exemple
d’allò que és fugaç i mudable, però que es renova cada any per tal de poder-la
tornar a gaudir, encara que només per un altre curt període de temps. El
subjecte poètic ens convida a celebrar amb eufòria l’arribada de la primavera
perquè és efímera com l’individu, i tal vegada es puga trobar alguna raó per la
que haja valgut la pena viure, sobretot si ha estat per a sortir de la
previsible roda del temps, per a desenganxar
la boca de la cua.
Tanmateix la primavera és falsa, és un temps
superficial, cridaner, ens enganya, només l’hivern és el temps de la reflexió,
de la vida interior:
Tot és contra l’hivern, contra la interna
proposta de ser on som i ser qui som.
La primavera és falsa com un got
ple d’ordi mòlt i palletes de febre.
Acaba el llibre
amb l’apartat que porta per títol El comiat,
una reflexió del subjecte poètic sobre la mort i la utilitat de l’escriptura.
En aquest
apartat es combinen moments de gran dolor, en què és manifesta que el destí
final és la mort i que la poesia no aclareix res:
En casa del
Jacinto hay un sillón
para morir-se, i ara cada vespre
m’hi assec, ull cluc, provant d’esgarriar
els plors prou corromputs i els tants adverbis
que res no em clarifiquen.
amb moments d’un
cert èxtasis, en què està reclòs en el seu interior, en una mena d’illa deserta
on resta al marge de tot.
S’acomiada del
món pensant que la seua poesia ha estat inútil, que s’ha passat més de seixanta
anys fent mals poemes, fent una cosa
que no li ha fet cap servei, que d’ell no restarà sinó l’oblit, ja que no tornaré ni a través del que he escrit.
Però en els dos
darrers poemes, desapareix aquesta sensació de pessimisme, ja que tot el que ha
mort torna a nàixer i torna a haver-hi lloc per a una nova vida:
eternament tornant a aquesta terra
que podreix i m’odia eternament.
Per sempre, eternament, eternament,
el cel serà blavós al lluny, per sempre,
eternament per sempre. Eternament.
Acaba finalment
creient en la utilitat de la poesia, encara que siga amb humilitat:
mentre el poema em parla d’aguantar-me
els pantalons amb un cordill de cànem.
Josep Manuel San Abdón
JACINT SALA.
Amb un cordill de cànem. Onada
edicions. Benicarló. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada