divendres, 24 de gener del 2014

ENTREVISTA AMB JOAN PINYOL




Fa uns mesos Onada edicions publicava la novel•la Ningú no mor de la que és autor Joan Pinyol. Aquesta novel•la ens conta que en commemorar els vint-i-cinc  anys de la fundació d’un institut surten a la llum uns fets tràgics que semblaven oblidats. A conseqüència d’un treball de recerca de segon de batxillerat que fan dos alumnes del centre, la Mercè i el Marc, aquests fets tornaran a eixir a la llum. En Ningú no mor es mesclen els morts i els vius, els misteri i la intriga amb la memòria històrica, convertint la seua lectura en un acte ben apassionant. Amb el seu autor hem mantingut aquesta entrevista.

- Sembla que aquesta novel•la està basada en fets reals.

Va néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada. Fa uns quants cursos escolars vaig tenir un càrrec directiu al centre on treballava, l’ institut Guinovarda de Piera (l’Anoia). En vaig ser el secretari durant tres anys i me’n van passar de tots colors. Un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que l’avisés ningú i que no les tenien totes. De seguida ho vaig lligar amb una llegenda negra que m’havien contat respecte dels terrenys on s’alça l’edifici. Segons em van dir en el seu moment van expropiar-los a un home que va morir misteriosament al cap de poc. Entre una cosa i l’altra se’m van despertar totes les alarmes creatives i vaig donar forma a la novel•la. I per acabar-ho d’adobar, l’any 2008, després d’una festa de promoció de final de curs, em va tocar quedar-me al centre de Piera fins que va marxar el grup musical que hi va actuar. Aleshores em vaig quedar sol a l’edifici, vaig tancar els llums, vaig connectar l’alarma i vaig anar cap al cotxe convençut que tot havia quedat en ordre. Però quan me n’anava vaig adonar-me que havien quedat encesos els llums de la planta més alta de l’edifici i en aquell moment vaig tenir una visió que encara m’incomoda. Des del carrer estant vaig veure una silueta humana que caminava pel pis superior. Sempre que ho explico molts creuen que m’ho invento i que el relat és producte de la meva imaginació. Espero que gràcies a la literatura ara se’m cregui de debò i és que he volgut traslladar aquesta vivència a Ningú no mor perquè resulti més convincent el que van veure els meus ulls la nit d’un 28 de juny de fa anys. Per sort no em va passar el mateix que al Marcel, secretari de l’IES Masdeplors...

- A Ningú no mor es barregen una història sobre la memòria històrica amb uns fets sobrenaturals. Quin dels dos temes creu que és més important en la novel•la?

Sens dubte per a mi pesa molt més el de la memòria històrica. Els fets sobrenaturals juguen el seu paper en la novel•la, sí, però per la via de la reivindicació d’uns fets injustament amagats des del passat. És lamentable que tantes dècades després encara visquem damunt un autèntic cementiri de víctimes condemnades al silenci i a l’oblit. 

- L’episodi fosc de la mort de Miquel Munné té lloc fa trenta anys, en el temps de l’anomenada Transició. Per què situa els fets en aquella època?

No ho he fet pas expressament perquè coincidís amb aquell període, entre altres raons perquè jo no me l’he creguda mai la Transició. La Transició cap a què? cap al silenci oficial? cap a la negació de crims contra la humanitat per la via de mirar cap a una altra banda? He situat els fets en aquella època perquè la novel•la parteix de l’any 2008, que és quan vaig tenir la visió sobrenatural i se celebra el vint-i-cinquè aniversari de l’. I tot plegat ens porta a començaments dels vuitanta...

- La Mireia i el Marcel no volen embolics amb històries del passat. D’alguna manera representarien la major part de polítics d’ara poc interessats en remenar el passat?

Potser sí, però en el cas de la Mireia al final s’hi acaba interessant, una reacció que veig ben poc probable en els polítics actuals perquè només pretenen els vots dels vius i tant els fa si els morts estan ben enterrats o no. Ni tan sols mouen ni un dit per investigar les causes de les seves desaparicions. 

- Els morts tenen molt de protagonisme en la novel•la. Creu que tenen tanta influència en el món dels vius?

Precisament perquè crec que no, he escrit una novel•la que pren vida a través de la mort. En què la Mort en majúscules ho domina tot i convida a pensar-hi una mica. Amb personatges que corren el vel entre els vius i els morts. Amb morts que prenen vida i vius que prenen mort. M’agradaria molt que els europeus entenguéssim la Mort com fan els mexicans, com una part de la vida i no com un punt i a part de la vida. 

Josep Manuel San Abdón


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada