PRÒLEG DEL LLIBRE "AMB UN CORDILL DE CÀNEM" DE JACINT SALA

En les seues paraules inicials Jacint Sala ens dóna la pista per on anirà el llibre, A  l’ombra de “Das Lied von der Erde” de Gustav Mahler. Així com el compositor austríac divideix la seua composició en sis moviments, el poeta configura el seu llibre en sis parts, encapçalades totes elles amb cites dels textos que van servir d’inspiració Mahler, poemes de l’escriptor xinés Li- Tai – Po.

La primera part porta per títol  Amb un cordill de cànem, i el primer vers del poema inicial és tota una declaració de principis: La mort és fosca. I la vida també, és una reafirmació del que havia escrit Li – Tai – Po i més tard repetit per Hölderlin: La vida és mort, i la mort és també vida, expressió també recurrent en el primer moviment de La cançó de la terra de Mahler.

El poeta troba consol en les paraules que llig en alguns llibres, i que parlen de:

l’únic principi que deixata el món:

la vida és mort, i la mort també és vida.

i amb això entronca amb un dels aspectes clau de la música de Mahler: percep la mort com un patiment que tots els humans han de sofrir, però que al mateix temps es transforma en una font de renaixement. Aquesta reflexió és una herència de Nietzsche, quan diu que “la mort no nega la vida, la tanca, la culmina, la defineix, hi té una relació estreta, profunda, íntima; en el fons acaba essent força la mateixa cosa.”

A continuació, el subjecte poètic sembla patir una delicada situació física:

A l’hora de llevar-me en tinc ben prou

de fer els esforços per posar-me dret.

i en aquest estat actual l’únic que li preocupa són les paraules buides:

L’única cosa que ara em treu la son

és l’estómac quan s’omple d’aforismes

passats per la paella amb un gra d’all.

En el segon apartat, He plogut molt, el poeta es mostra cansat. És molt explícita la cita que l’encapçala, El meu cor està cansat, i inicia la decadència de la vida; tardorejo, el temps meteorològic l’acompanya en aquest estat vital:

Ha començat a ploure i fa molt vent

Davant d’aquesta situació el poeta es planteja dubtes sobre la utilitat que tenen per a ell els seus versos:

¿De què t’han de servir, de què em serveixen

uns versos solitaris que ara provo

d’escriure sense ganes?

No hi cap vers que el puga salvar de res. Està sol enmig de la ràbia, el dolor i el desencís. Mostra el seu cansament de buscar-se a si mateix en els poemes per tractar d’esbrinar com és el final de la vida.

Estic cansat de veure’m

anar a peu coix per dintre dels poemes

tot provant de saber si la tardor

és l’hora dels espasmes o és, potser,

el dolor de saber-me a prop de res.

Però tampoc amb els seus versos vol salvar ningú, cadascú ha de buscar les seues solucions per a afrontar la decadència de la vida. El dolor de cada persona és personal i impossible de comunicar als altres:

Miro el carrer des de l’ombra d’aquest

poema ineludible i veig com s’alcen

al cel els ulls del vianant. No saben

si és pluja o plor el que els mulla els instints.

La tercera part porta per títol El gran amarg, sintagma amb el qual Segimon Serrallonga qualifica els poetes. A partir d’aquest apartat el subjecte poètic inicia un diàleg amb si mateix. Presenta, en primer lloc, l’evolució del seu concepte de poesia amb el pas del temps. Es qüestiona els versos de joventut, quan es pensava que ser poeta era un fet de gran transcendència i creia, prepotent, que els reis s’inclinarien davant d’ell.

Després va venir la revolta contra aquesta idea, perquè s’ha trobat que no n’ha tret res, d’aquesta manera de veure la poesia:

I ara et revoltes contra tot, perquè

no n’has tret res dels teus versos emfàtics.

Ara creu que es pot seguir fent versos, però llevant-li transcendència, ara es pot transformar en un versaire d’aiguanaf. Aquella alegria que pujava als cels, ara es convertirà en una alegria borda.

La poesia només interessa els poetes:

I, quan t’alcis,

oh gran amarg, per recitar els teus vòmits

davant d’altres amargs,

Però en tots cas s’ha d’actuar amb naturalitat i no creure que és excessivament transcendent allò que s’escriu. El subjecte poètic es mostra irònic amb aquells poetes actuals que no segueixen aquest camí:

i proclamen amb veu pastosa i magra

els adjectius llogats a casa en Pey

Ell ara vol seguir aquest camí, vol rescatar  el versaire de la seva joventut, tot i que veu frustrat aquell desig que l’empenyia.

I ara resulta que el temps t’estalona

per rescatar aquell estúpid versaire

que pretenies ser i que només

ha sabut ser el que el poeta en diu

“el gran amarg”.

Tot i això, en el quart apartat titulat ¿I si només fos aparença?, defensa la seua poesia, per la qual ha donat la vida, contra aquells que l’acusen de banal. I advoca per una pau poètica, ja que si ens posem a destruir no quedarà altra cosa que:

...aixarops que curen

les solituds d’un diumenge de crostes.

Per tant, es mostra en contra dels cànons i de l’opinió dels crítics sobre quin és el model estètic a seguir:

Deixa’t estar de cànons i d’històries,

¿O és que he de trobar bell i necessari

el que m’imposa un mercenari a sou

que viu d’allò que mata i mor de tot?

Al capdavall s’escriu per sobreviure a la mort, ja que la poesia és el que perdurarà després de la desaparició d’aquest món, i és llegint-la que podrem continuar el diàleg amb el poeta.

Silenciosament, em tornaré

el vers que viurà en tu, cada vegada

que et vulgui explicar coses d’allà on sóc.

En el cinqué apartat, Sempre ets a temps de mossegar-te la cua, ens presenta el món com una roda en què cíclicament sempre es repeteix tot:

Saps que tot torna, que no hi ha res de nou

La naturalesa adquireix especial importància en aquest apartat. S’hi presenta com a exemple d’allò que és fugaç i mudable, però que es renova cada any per tal de poder-la tornar a gaudir, encara que només per un altre curt període de temps. El subjecte poètic ens convida a celebrar amb eufòria l’arribada de la primavera perquè és efímera com l’individu, i tal vegada es puga trobar alguna raó per la que haja valgut la pena viure, sobretot si ha estat per a sortir de la previsible roda del temps, per a desenganxar la boca de la cua.

Tanmateix la primavera és falsa, és un temps superficial, cridaner, ens enganya, només l’hivern és el temps de la reflexió, de la vida interior:

Tot és contra l’hivern, contra la interna

proposta de ser on som i ser qui som.

La primavera és falsa com un got

ple d’ordi mòlt i palletes de febre.

Acaba el llibre amb l’apartat que porta per títol El comiat, una reflexió del subjecte poètic sobre la mort i la utilitat de l’escriptura.

En aquest apartat es combinen moments de gran dolor, en què és manifesta que el destí final és la mort i que la poesia no aclareix res:

En casa del Jacinto hay un sillón

para morir-se, i ara cada vespre

m’hi assec, ull cluc, provant d’esgarriar

els plors prou corromputs i els tants adverbis

que res no em clarifiquen.

amb moments d’un cert èxtasis, en què està reclòs en el seu interior, en una mena d’illa deserta on resta al marge de tot.

S’acomiada del món pensant que la seua poesia ha estat inútil, que s’ha passat més de seixanta anys fent mals poemes, fent una cosa que no li ha fet cap servei, que d’ell no restarà sinó l’oblit, ja que no tornaré ni a través del que he escrit.

Però en els dos darrers poemes, desapareix aquesta sensació de pessimisme, ja que tot el que ha mort torna a nàixer i torna a haver-hi lloc per a una nova vida:

eternament tornant a aquesta terra

que podreix i m’odia eternament.

Per sempre, eternament, eternament,

el cel serà blavós al lluny, per sempre,

eternament per sempre. Eternament.

Acaba finalment creient en la utilitat de la poesia, encara que siga amb humilitat:

mentre el poema em parla d’aguantar-me

els pantalons amb un cordill de cànem.

Josep Manuel San Abdón

---

 JACINT SALA. Amb un cordill de cànem. Onada edicions. Benicarló. 2012

D'UN TEMPS, D'UN POBLE

D’UN TEMPS, D’UN POBLE

TOBIES GRIMALTOS. El solatge del temps. Edicions del Bullent. Picanya. 2011.

Aquells que hem nascut en la dècada dels cinquanta del segle passat hem viscut una època de canvis històrics accelerats, hem conegut el vell i el nou; així a poc a poc hem vist entrar en les nostres cases i celebrar com un autèntic esdeveniment; la cuina de butà, el frigorífic, el telèfon, la rentadora i ...la televisió.

Tobies Grimaltos pertany a aquesta generació i ha escrit un llibre de memòries dels seus primers catorze anys, que és una aportació més a aquest gènere que ha donat a la literatura catalana del País Valencià, obres tan magnífiques com la mítica Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas, encara que referida a una època anterior, o Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts de Toni Cucarella.

L’acció del llibre està centrada en Castelló de la Ribera, poble on l’autor va nàixer l’any 1958. A part d’alguns personatges pintorescos propis del seu poble com la seua àvia Amparito, Daniel “el de les iguales” o Pepica “la molinera”, la resta de vivències que presenta el llibre són pràcticament idèntiques a tots els que som de la mateixa generació i hem viscut la nostra infantesa en una població eminentment agrícola.

És interessant el coneixement de l’arquitectura popular, aquelles grans cases proveïdes de corral on convivien persones, cavalleries i sovint gallines i conills. Però la vida dels xiquets transcorria sobretot al carrer, o corrent pels camps a la recerca d’algun tipus de fruita o alguna furtiva aventura. No calien grans coses per a jugar, una simple panolla de panís podia fer de pistola o de punyal. Una senzilla bicicleta de segona ma era un regal excepcional. I abans de l’arribada de la televisió els tebeos; TBO, Pulgarcito, El guerrero del antifaz o El capitán Trueno, eren els lloc que ens permetien escapar de la grisor de l’ambient.

L’escola era pel general un lloc sinistre, on de tant en tant apareixia un  mestre diferent que ensenyava a vore el món d’una altra manera. La religió era omnipresent espantant-nos amb la idea del pecat i el foc etern, tot i que de vegades, com en el cas dels mestres, algun religiós ens aportava valors molt positius, per a l’autor del llibre va ser important la relació familiar amb el capellà del poble, D. Francisco, amb el pas dels anys convertit en el cantautor Paco Muñoz.

En aquells temps la relació amb els veïns era excepcional, les cases eren obertes i tothom entrava a casa de tothom, l’arribada de les primeres televisions als carrers convertia la casa que en tenia en un lloc d’encontre de tot el veïnat. Curiosament l’arribada de les televisions a totes les cases va fer que aquestes es tancaren i que cadascú es quedés a casa seua. Aquesta relació tant estreta entre veïns els feia solidaris en els moments més difícils com és el cas de la mort, present en més d’una ocasió, de fet la mort del pare i el dolor profund que causa en el xiquet i que li  havia de durar molts anys, segons ens diu, tanca el llibre.

El solatge del temps és un llibre de lectura recomanable, perquè a partir de l’experiència personal de l’autor es reconstrueix tot el món d’una generació.

Josep Manuel San Abdón

VIURE EL SOMNIS

GABI MARTÍNEZ. Sólo para gigantes. Ed. Alfaguara. Madrid. 2011

El 3 d’agost de 2002 apareixia el cadàver del zoòleg valencià Jordi Magraner en la seua casa del Hindu Kush pakistanès, havia estat assassinat. Acabava així una aventura que havia començat quinze anys arrere.

Jordi Magraner havia nascut a Casablanca al si d’una família valenciana, per això tenia la nacionalitat espanyola, als quatre anys la seua família es va traslladar a València, i quan en tenia sis es va mudar a França en busca de majors possibilitats econòmiques, concretament a Valence, on van viure en un barri de la perifèria. Des de molt jove Jordi Magraner es va interessar pels animals, coneixia totes les espècies de gossos i era capaç de donar de menjar els pardals en la seua mà, però sentia predilecció pels amfibis i els rèptils. Aquest coneixement del món animal va portar el govern francès a donar-li feina per veure quins camins seguia la fauna per crear els passos per a que pogueren travessar una autopista que s’estava construint. Però un bon dia ho va deixar tot i se’n va anar a Pakistán a buscar el Ieti.

Gabi Martínez, l’autor del llibre, una nit d’hivern a Barcelona en què anava a jugar una partida de pòquer, va veure en una cafeteria una amiga a qui feia temps que no veia i va entrar a saludar-la, aquesta anava acompanyada d’una editora i li va dir que feia un moment l’acabaven d’anomenar, ja que havien pensat en ell per escriure la història de Jordi Magraner. La història li va semblar molt interessant, però va demanar algun temps per a pensar-lo, escriure el llibre implicava temps i diners i a més suposava viatjar al lloc on va ser assassinat el zoòleg valencià, un lloc extremadament perillós pel conflicte bèl·lic que s’hi vivia. Finalment va acceptar l’encàrrec.

Gabi Martínez entra en contacte amb la família, que en un principi desconfia, però que després li ofereix tota la col·laboració. I ens comença a contar l’apassionant història, Jordi marxa la primera vegada amb dos amics francesos a la recerca del Ieti, però la seua manera de ser farà que trenquen les relacions amb ell. Comptarà durant algun temps amb la col·laboració d’una professora d’universitat que creu en el seu projecte i aconseguirà fons del govern francès, però també trencarà amb ella.

Però la seua cerca del Ieti li suposarà entrar en contacte amb el poble kalash, la seua cultura el fascinarà i lluitarà per tal que la puguen conservar, s’implicarà molt amb ells, estudiarà la seua llengua, treballarà en diverses organitzacions, conduirà caravanes, crearà associacions per aconseguir diners o li’ls demanarà directament al seu germà Andrés per poder tirar endavant el seu projecte. Es converteix en un personatge carismàtic en la zona. Però després de l’atemptat del onze de setembre de 2001 a les Torres Bessones de Nova York, la zona comença a ser assetjada pels talibans i es converteix en molt perillosa, malgrat les advertències que se li fan que corre molt perill decideix quedar-se i és assassinat.

Gabi Martínez utilitza el gènere del reportatge periodístic, que té il·lustres conreadors com Tom Wolfe o Truman Capote, però que a l’estat espanyol no és massa habitual. A través de les pàgines del llibre a poc a poc se’ns va fent un retrat de Jordi Magraner, que va vivint les seues obsessions com un nou capità Ahah, aquell personatge que buscava la balena blanca en Moby Dick. Una obsessió cada vegada més i  més forta, un somni que no es va conformar només en somiar, sinó que el va voler viure, fins al punt de deixar-se  la vida en ell. Un llibre de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB VICENT SANZ ARNAU

ENTREVISTA  AMB VICENT SANZ ARNAU

Vicent Sanz Arnau nascut a Traiguera l’any 1966, és professor d’institut i treballa com a tècnic docent. La seva activitat de creació literària està en molt bona part inspirada en el Maestrat on es va criar. Ha publicat Cròniques perdudes i Partida. Darrerament està d’actualitat perquè ha publicat La Font de la Salut (Edicions Saldonar, 2011) i ha coordinat el llibre de relats Un pont sobre el meridià (Onada edicions, 2012), sobre aquestes dues publicacions hem mantingut amb ell la següent conversa.

ñ    A l’escriure aquest llibre, has descobert moltes coses que no coneixies sobre la Font de la Salut?

Sí, sobretot pel que fa als aspectes més relacionats amb la documentació històrica. A hores d'ara, la història de la Font de la Salut és una qüestió amb un coneixement actualitzat. Els estudis portats a terme per Daniel Llatge i Joan Ferreres des dels anys 80, i també els que s'han portat a terme en relació amb la restauració artística i patrimonial, ens presenten un coneixement general prou sòlid. Això no obstant, cal tenir en compte que gairebé tota la documentació produïda pel santuari està desapareguda o fora de l'abast dels investigadors. En qualsevol cas, quan t'hi apropes de la manera enfocada en què vaig fer-ho per escriure La Font de la Salut, comencen a aflorar sorpreses i descobertes. Així, dins de la història, hi ha tot d'altres històries més puntuals. Ja al segle XVI n'hi havien un bon grapat en forma de miracle. Les va recollir Jaume Prades, el rector d'Ares, en el llibre  Historia de la adoracion y vso de la santas imagenes, y de la imagen de la fuente de la salud, publicat el 1596 a València i adreçat a Felip II. En aquest llibre hi ha la història de la cama perduda de Pere de Montserrat, militar de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, de Canet lo Roig, que ens trasllada directament al món mediterrani d'aquell segle. És un llibre que es pot llegir a Internet i que vaig descobrir en paper a la darrera fira del llibre de València. Resulta que la Generalitat i el bisbat de Tortosa van fer-ne una edició facsímil arran de l'exposició “Paisatges sagrats”, de 2005, quan va culminar-se la restauració integral del patrimoni artístic del santuari.

Un altre aspecte que va interessar-me és el dels viatgers que han passat pel lloc. Des dels historiadors provincials de la segona meitat del segle XIX, la referència a les personalitats que hi han desfilat ha estat sempre motiu de referència. Això no obstant, el que m'interessava personalment era veure com la Font de la Salut, per mitjà de les persones que l'han visitat al llarg del temps, ens ofereix una visió de com el Maestrat participa en la història general de la nostra terra i d'Europa.

ñ    Molts personatges il·lustres han passat pel santuari al llarg dels segles, pots citar-ne el més destacats per als nostres lectors que encara no hagen llegit el llibre? quin de tots va ser essencial per al seu futur?

Sens dubte el més important és el rei Felip II. El dia de Reis de 1586 és al santuari, on compleix el seu costum de regalar un calze, que encara es conserva al museu parroquial de Traiguera. Felip II recorre en aquell moment els regnes de la corona catalanoaragonesa, després d'haver tingut Corts a Montsó. És un viatge polític rellevant i la Font de la Salut és una parada obligada per al rei. Temps abans havia concedit beneficis i privilegis a la casa del santuari, de manera que se'n pot considerar el protector i impulsor. De fet, és a partir de la seua acció política que el santuari pren embranzida i anomenada.

Els seus descendents Felip III i Felip IV continuen aquesta predilecció. De fet, la presència dels reis se superposa a la de la noblesa valenciana, que anteriorment havia intentat ensenyorir-se del lloc. La casa dels Borja hi va tenir una presència destacada a començaments del segle XVI. També la casa de Sogorb, amb el duc Alfons d'Aragó, virrei del Regne de València, hi va tenir una presència destacada.

Més modernament, durant la primera guerra carlina, el general Cabrera hi va arribar a protagonitzar alguna festa amb presència inclosa del pretendent Carles Maria Isidre.

ñ    Molts dels personatges que hi apareixen donen per a una novel·la. Has pensat en agafar-ne algun de protagonista per a una propera obra?

És veritat que la novel·la d'ambientació històrica està de moda. De fet, ja hi ha una novel·la ambientada a la Font de la Salut. Es tracta de La vall del miracle, d'Armando Vericat, que va obtenir el premi de narrativa Ribera d'Ebre. El protagonista d'aquest llibre és Pere Combes, religiós de Bot que ja apareix al llibre de Jaume Prades com a protagonista d'un miracle i que Armando Vericat reinterpreta. La vall del miracle és una recreació novel·lística que parteix dels estudis històrics sobre el lloc. D'aquesta manera, a la recuperació de la memòria que es va produir a finals del segle XX, actualment hi succeeix la projecció cultural del santuari, amb llibres com el de Vericat o el meu.

Sí que he pensat en la possibilitat d'una novel·la històrica que hi estigués ambientada. Però a diferència de La vall del miracle, m'interessa sobretot la societat del segle XIX, la del Romanticisme. Benito Pérez Galdós també hi va ambientar alguns passatges de la seua novel·la La campaña del Maestrazgo, en què Cabrera hi té un paper destacat. A diferència de la tendència dominant, si hagués de fer una novel·la en què aparegués Cabrera, estaria més a prop del tractament del personatge que hi ha a Les històries naturals de Joan Perucho. Cabrera queda bé com a personatge del far east que va ser el Maestrat del segle XIX, però per a mi no representa cap model d'heroi. Al contrari. La promoció que es fa d'aquest i altres personatges històrics del Maestrat, que van quedar-se a la cuneta de la història, em resulta bastant repulsiva. Amb finalitats turístiques, s'exploten determinats personatges mitificant-los, quan resulta que presenten més ombres que no llums.

En tot cas, si arribo a escriure una novel·la en aquests termes, no serà fent protagonista un personatge històric oficial.

ñ    En alguns moments de la lectura del llibre he notat una certa nostàlgia sobre el temps passat. Estic en el cert?

Al meu entendre, no. La intenció en el moment d'escriure el llibre és ben bé una altra. La nostàlgia és una efusió que no entra en els paràmetres de l'enfocament que faig servir. No es tracta d'un llibre d'història, però sí que hi empro un enfocament que té a veure bastant amb la ciència històrica. És clar que en alguns moments aquest enfocament deriva cap a la recreació imaginativa o màgica, però l'evocació del passat no és una evocació nostàlgica en els termes en què se sol entendre convencionalment la nostàlgia, que són d'origen romàntic. Sí que és una evocació encaminada a la construcció d'una memòria personal i col·lectiva. La qüestió de la memòria, al nostre país, és una temàtica molt maltractada. No hi ha un acord social sobre la memòria col·lectiva, perquè a causa del franquisme i dels plantejaments inicials del règim polític actual, està manipulada. Això vol dir que segons quins esdeveniments, personatges, etc. estan magnificats, mentre altres elements han estat silenciats o senzillament abandonats. El cas de la Font de la Salut és un exemple clar d'abandonament. La pèrdua de rellevància que va experimentar durant el segle XX va donar lloc a una amnèsia col·lectiva sobre la rellevància del lloc, una cosa que es percep només de posar-hi els peus. En canvi actualment es pot considerar un lloc per descobrir, i això que hi ha hagut accions ben  encaminades a rellançar-lo.

Així doncs, el que intento en el llibre és construir aquesta memòria. Si vols és una memòria per a la generació actual i per a la següent. Com sabem, la memòria és un element indispensable de la identitat. En aquest sentit, l'escriptura sobre el passat és també una indagació en la identitat personal i col·lectiva.

Sí que és veritat que no solem parlar del passat perquè durant molt de temps ha estat una qüestió delicada o compromesa. En el vessant més personal, l'escriptura del llibre m'ha permès recordar esdeveniments que potser no havia revisitat mai. He intentat transmetre l'emoció de la memòria i de la identitat. La nostàlgia no m'interessa, tot i que admeto que potser del llibre també se'n pot fer una lectura en aquest sentit. Ja se sap que una vegada escrit i publicat, el missatge es fa autònom.

ñ    Una persona de Benicarló, Miguel García Lisón, va ser fonamental per a la restauració del santuari, ens pots fer cinc cèntims?

Va ser el director artístic dels treballs de restauració que hi va portar a terme l'Escola-Taller la primera meitat dels anys 90. Era un apassionat de l'arquitectura tradicional i popular del Maestrat i alhora era un arquitecte rigorós, que posava els seus coneixements i el seu talent inapel·lable al servei de la recuperació del patrimoni en el que pot considerar-se una veritable relació d'estima per la terra. Va projectar tota la recuperació arquitectònica del conjunt monumental i va dirigir-ne l'execució de la part més de consolidació. És important remarcar, com a mostra del rigor amb què dotava el seu treball, que va ser el creador de l'anomenat Museu de l'Obra. El Museu de l'Obra és una col·lecció museogràfica reconeguda, que recull els elements arquitectònics que van trobar-se durant les feines de rehabilitació i restauració que va portar a terme l'Escola-Taller. La labor de García Lisón, al meu entendre, supera aquesta acció de restauració, perquè hi ha elements que ell va projectar que encara s'han de portar a la pràctica. Un d'aquests elements és l'aprofitament del Museu de l'Obra, que està ubicat al costat del temple, que és una col·lecció museogràfica consolidada, però que no està obert al públic perquè no hi ha cap política cultural per dinamitzar-lo.

ñ    Un dels projectes en què has participat darrerament ha estat Un pont sobre el meridià, un llibre col·lectiu de relats en què participen 13 escriptors de les comarques del nord de Castelló, com naix la idea?

Jo havia participat en projectes semblants a l'altra banda del riu de la Sénia. De fet, alguns volums com ara L'altre Nadal, Estius a l'Ebre, Galeria ebrenca i altres d'impulsats des de la llibreria Serret de Vall-de-roures, com Un riu de crims o Clio, musa i assassina, el darrer en què he participat,  han estat aglutinadors del moviment literari ebrenc, que ja fa uns anys que dura i que ha consolidat la normalització d'una producció literària vinculada a la societat comarcal. Quan autors i autores castellonenc van crear El Pont Cooperativa de Lletres, vaig pensar que impulsar un projecte semblant podia servir com a primera plataforma de llançament, per donar-nos a conèixer com a col·lectiu i generar una dinàmica interna que animés a escriure i la projecció social. La idea va ser ben rebuda per la cooperativa. Alhora l'editorial Onada, de Benicarló, va mostrar el seu interès per editar el llibre, de manera que vaig quedar encarregat de coordinar-ne els treballs d'elaboració. Ha estat una experiència molt interessant. Al llibre hi participen des d'escriptors molt coneguts i amb una llarga trajectòria, com Joan Pla o Vicent Pallarés, amb altres de més jóvens, que tenim una obra en marxa o que han començat a publicar amb aquest llibre i que poden suposar una nova fornada d'escriptors que adquiriran gruix creatiu i de projecció pública en els propers anys.

ñ    En la majoria dels relats de Un pont sobre el meridià hi ha un to molt crític amb la realitat política actual de les comarques de Castelló. La literatura ha de fer aquesta funció de denuncia?

Evidentment, la literatura té moltes maneres de manifestar-se. És un fenomen plural, i més en l'actualitat, quan les tendències estètiques s'han diversificat molt. Ara, cal tenir en compte la situació en què sorgeix el projecte per entendre'n les característiques. Avui, en aquestes comarques, no es pot dir que des del poder polític es promocione la literatura i la cultura que s'expressa en valencià. Més bé pot afirmar-se que exerceix la displicència tant com pot, a fi de minoritzar-la, de convertir-la en un fenomen marginal, sense rellevància social. Això és així perquè hi ha un interès a mantenir el valencià en un pla subaltern quant a l'ús i el prestigi socials. L'oficialitat defuig el debat perquè coneix que té coses entre mans que són clarament criticables. Són les coses que ens han portat a la crisi econòmica que patim, que han capgirat els valors socials i subvertit la democràcia amb escàndols que no perjudiquen els responsables. Si la creació literària en valencià que es fa a les comarques de Castelló no tingués res a dir sobre aquestes evidències, potser voldria dir que no té res a dir de res més.

És evident que cal exercir la llibertat d'expressió i que la creació literària té també una responsabilitat d'exercir la crítica de la societat, entre altres coses perquè és el millor servei que li pot fer. Una altra cosa és que per a una sensibilitat acostumada als informatius buits de contingut i els abeuralls televisius, acomodada en la manca de debat social i polític que conreen els mitjans de comunicació que li deixen veure des del poder, aquests relats li resulten molt crítics, sobretot perquè s'hi pot veure com en un espill.

Ja dic, la literatura té moltes propostes estètiques però si, quan és el moment, no exerceix la funció de denúncia, és una literatura abocada a la irrellevància. I em penso que ara és el moment.

Josep Manuel San Abdón