dimarts, 23 d’abril del 2013

EL MAL NO ACABA MAI




JAUME CABRÉ. Jo confesso. Proa. Barcelona.2011

Jo confesso és un llarg text autobiogràfic i al mateix temps una carta de amor, que Adrià Ardèvol i Bosch, professor de la Universitat de Barcelona, savi erudit que domina un munt de llengües, escriu a la que ha estat el gran amor de la seua vida, Sara Voltes – Epstein, en la recta final de la seua existència.
La vida d’Adrià no va ser fàcil, fill d’un matrimoni que convivien en la més absoluta incomunicació, i que a més no li manifestaven cap d’afecte, des de minut es educat pel seu pare per a ser el millor filòleg del món, quan aquest mort, la seua mare que sempre li havia estat submisa, es manifesta com una dona de caràcter disposada a que siga un extraordinari violinista. Això el marcarà de per vida.
Un dia en un concert coneix la Sara, una jove de qui s’enamorarà i per la que serà correspost, però sense cap explicació, un dia desapareix, i la seua família no li vol donar raó d’on ha anat, ell, encara que coneixerà altres dones, mai no la podrà oblidar.
El seu pare era col·leccionista d’antiguitats, el seu trofeu més preuat és un violí, que va ser el primer fabricat per Laurentious Storiani Cremonensis, que va arribar a les seues mans d’una manera irregular.
Aquests són els tres elements principals al voltant dels quals s’estructurarà la novel·la, i que sovint aniran confluint.
Un dels eixos centrals del llibre és el tema del mal, en la seua llarga confessió Adrià sovint es pregunta la causa de la seua existència i repassa la seua presència en la història de la humanitat, des del segle XIV, amb Nicolau Eimeric, inquisidor general de la corona d’Aragó, passant per la crueltat d’algunes pràctiques islàmiques, i sobretot els nazis que juguen un paper fonamental en la trama de la novel·la. A través dels segles el ser humà comet els mateixos actes d’extrema barbàrie, i això porta el narrador a preguntar-se com Déu permet el mal, o com sers humans capaços d’emocionar-se davant d’una simfonia o d’una obra d’art són capaços després de cometre les atrocitats més terribles. I unit a aquestos fets apareix el tema de la culpabilitat, alguns dels reposables d’aquestos crims execrables, no trobaran mai la manera de reparar aquells terribles fets.
L’altre tema important de la novel·la és l’amor, Adrià a més de sentir aquest sentiment inesborrable cap a Sara, reflexiona sobre la seua naturalesa i sobre la influència de l’atzar en l’encontre de les persones que s’enamoren. Així mateix l’amistat juga un paper important en la història, Adrià Ardèvol té un amic, Bernat Plensa i Punsoda, que conserva al llarg de tota la seua vida, encara que pel camí es succeiran alguns desacords i alguna traïció.
La novel·la té una estructura molt complexa, hi ha diverses veus narratives i diverses històries que transcorren en èpoques diferents, que van convergint fins que casen totes les peces. Tot i això la lectura de la novel·la no es complicada.
Amb Jo confesso, Jaume Cabré construeix tot un univers, creant una de les novel·les més destacades dels darrers anys de la literatura catalana, d’una qualitat excepcional i de lectura obligada.
Josep Manuel San Abdón

dimarts, 9 d’abril del 2013

CARLES SANTOS, O L'ART EN LLIBERTAT


Carles Santos naix a Vinaròs l’any 1940, és fill de Ricardo i Elena als qui seixanta anys més tard dedicaria una obra rememorant aquells temps de postguerra que ell recorda en blanc i negre. Als cinc anys s’asseu per primer cop davant un piano, és una època en què no hi havia res més a fer, s’havia de tocar tot el dia perquè de nit potser no hi hauria llum. Tot i els seus pocs anys, avança ràpidament en els coneixements musicals, però no pot portar una vida com els altres nois, el futbol el tenia prohibit perquè es podia lesionar una mà. Un dia decideix parar, deixa el piano i es compra una moto, vol ser ell mateix i no seguir un camí que havien traçat els seus pares.
El parèntesi dura poc temps, i ara ja és ell qui decideix dedicar-se a la música, té divuit anys i se’n va a estudiar al Conservatori de Música de Barcelona, la seva idea inicial és tocar bé la música clàssica, però la intuïció personal i algunes bones companyies el porten cap a la música actual. Una d’aquestes companyies és el poeta Joan Brossa, qui per al nostre músic és un estímul constant, li obri els ulls i fa que s’interesse per altres disciplines, el cinema, el teatre, la literatura...d’aquesta relació es pot recordar l’estrena que realitza juntament amb Anna Ricci del Concert irregular. Una altra de les bones companyies és Joan Prats qui dirigia juntament amb Joan Miró el grup cultural Club 49, que va portar a Barcelona totes les avantguardes musicals de l’època, allí fa els seus primers concerts de música contemporània. Al Club 49 es relaciona amb  Mestres Quadrany amb qui després col·laboraria amb el GIC (Grup Instrumental Català), que tenia la seu a la Fundació Miró, i amb només tres anys va estrenar prop de cinc centes obres de compositors nous.
Com a conseqüència de la maduresa adquirida en els anys d’aprenentatge, forma part del Grup de Treball, un grup que combina dues vessants; la pràctica d’un tipus d’obra conceptual molt depurada i molt sofisticada, i al mateix temps un cert compromís polític en la majoria dels seus membres.
Aquesta idea d’art conceptual suposa que es podien fer accions que tingueren repercussió més enllà de la purament artística, això el porta a enfrontar-se a l’avantguardisme oficial que representaven Luis de Pablo i Cristóbal Halffter, i així l’any 1970 va a fer un “concert comando” a l’Instituto Francés de Madrid, Carles Santos està més de dues hores interpretant a l’escenari la Piano Phase de Steve Reich en totes les seves possibilitats amb la qual cosa impedia l’estrena de Móvil II de Luis de Pablo, que hauria d’haver interpretat en la segona part el pianista Claude Helffer, finalment, el van traure de l’escenari, però ell va tornar a entrar i va convocar una assemblea.
L’estada a Nova York és una altra fita important en la seva formació artística, allí descobreix que es poden fer molt tipus de coses, que hi ha llibertat d’acció, que l’art és lliure, que és vida, i hi troba una altra bona companyia, John Cage, malgrat la distància física que els separava, la seva coincidència en la concepció musical és total.
Una altra de les bones companyies que l’acompanyat al llarg de la seva vida és J.S. Bach, a qui considera un músic immens i premonitori de tot el que ha passat després, amb ell comparteix desdejuni tots els dies, interpretar Bach unes quantes hores de bon matí és el primer exercici que realitza, després comença a escriure la seva obra.
A partir de 1978 decideix dedicar-se gairebé exclusivament a interpretar les seves obres, d’aquell any és Peça per a quatre pianos, inici d’una llarga sèrie de composicions que abracen títols tan significatius com: Bujaraloz by Night, La porca i vibràtica tecluria o Codi o estigma?, amb aquesta decisió pretén fer com fan els pintors i els escriptors, defensar la seva obra davant del públic. Adscrit als corrents minimalistes escriu obres com: Minimalet i prou o Minimalet, Minimalet, tanmateix per la seva particular visió del minimalisme se l’ha qualificat de minimalista romàntic.
Però Carles Santos no es centra només en el món de l’instrument i del teclat, en obres com Lo-re-li-re, To-ca-ti-co-to-ca-tà, La sargantaneta o Autoretrat el treball vocal és molt important, ja que ell li dóna molta importància a la veu, instrument natural que a més a més és gratuït i a l’abast de tothom, també és important el cos que és el suport d’aquest instrument com es pot apreciar en molts dels seus espectacles.
A partir dels anys vuitanta Carles Santos fa un pas més en la seva carrera i crea concerts amb una altra dimensió visual, dels espais merament musicals s’apropa als espais teatrals on hi ha uns llenguatges que ofereixen més possibilitats, com els moviments d’uns intèrprets o l’elaboració d’un vestuari o d’una escenografia. Tramuntana tremens, La grenya de Pasqual Picanya, assessor jurídic-administratiu, Asdrúbila, L’esplèndida vergonya del fet mal fet, Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou, La pantera imperial, Ricardo i Elena, són alguns dels originals títols dels seus espectacles, però que ningú no cerqui en aquests títols cap relació amb l’obra, Santos defuig que siguen massa descriptius, de la mateixa manera actua pel que fa als cartells, procura que tampoc no siguen massa il·lustratius del contingut de l’obra, sinó que actuen com a metàfores visuals d’aquesta.
El seu interès per visualitzar la música, el porta a fer una incursió en el món de la fotografia, en la qual convergeixen l’erotisme, la mística de l’impossible i la filosofia d’allò sagrat, i que assoleix moments sublims amb la sèrie Els ulls dels fills de Bach, la inquietant mirada de les gallines que cria mentre compon al piano.
També ha utilitzat el suport cinema per a jugar com a músic. Ha utilitzat la imatge amb una pretensió musical de ritme i representació, tot i que ha composat bandes sonores convencionals per a directors com Gonzalo Herralde, Jordi Cadena o Mario Gas, l’origen de la seva experiència cinematogràfica  està en el seu interès per jugar amb la banda sonora. Una seqüència d’imatges podia estar produint-se, a nivell sonor, en un altre lloc diferent, l’espectador podia visualitzar per mig de la banda sonora una altra cosa que no es corresponia amb les imatges que estava veient, això originava un interessant conflicte entre allò que es pensava i allò que s’estava veient. La praxis d’aquesta teoria la porta terme en la seva col·laboració amb el cineasta Pere Portabella i sobretot ens els curts que realitza entre 1967 i 1979; podem referir-nos com a exemple al primer, L’àpat, on a la pantalla apareix únicament una imatge permanent en negre amb el sons que es fan quan es menja, o a La cadira on s’ofereix un llarguíssim primer pla d’una cadira, mentre el so reprodueix tots els sorolls de la seva fabricació. Col·labora també amb els realitzadors de TVE i TV3 per a abordar projectes que foren diferents a l’entrevista formal, en una de les seves aparicions a Televisió Espanyola sortia de casa amb una noia gitada damunt la tapa del piano, anava una bona estona així pels carrers de Barcelona i després se’n tornava cap a casa. En una aparició en TV3 s’emportava el piano a la mar i establia un diàleg amb una soprano que estava en el far. Quan es trobaven es submergien en la mar. La seva darrera incursió en el cinema experimental és de l’any 1989 amb la pel·lícula Pont de Varsòvia de Pere Portabella, en la que també participa en el guió, Santos se sent molt satisfet del resultat artístic, però decebut pels atacs que rep perquè amb aquella pel·lícula s’anava en contra del sistema, va deixar aquest camp d’expressió artística perquè va veure que era impossible la investigació.
Però en el centre de la seva formació i de la seva activitat artística ha estat sempre el piano, per això ha decidit envellir amb la seva companyia, i recuperar l’instrument amb totes les seves possibilitats expressives. El seu desig màxim és el plaer de tocar-lo i donar plaer tocant-lo. La importància d’aquest instrument en la seva vida artística es manifesta de forma contundent en aquesta afirmació: “Amb piano o sense piano, sempre està el piano”.

Josep Manuel San Abdón










dimarts, 2 d’abril del 2013

PATRIOTISME, COMPROMÍS I LIRISME




MANEL  JOAN I ARINYÓ. Versos blancs. Onadaedicions. Benicarló. 2012.
Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres.
L’antologia s’obri amb dos poemes del llibre Crims, en el primer, Purga, el subjecte poètic fuig dels Inquisidors i busca refugi en el “palau de nacre” dels poetes i en els “nenúfars de les nimfetes”, per tant la poesia i el sexe són dues maneres d’escapar de l’opressió. En el segon, Prec, empresonat i amb el país derrotat cercarà refugi en la Follia a qui personifica.
El recull continua amb set poemes pertanyents al llibre Terra, el primer porta per títol Saurí, i en ell el subjecte poètic es mostra incomprès i perdut, el seu poble no l’entén i demana que escolten el seus clams. La resta de poemes porten com a títol diversos noms de ciutats i comarques dels Països Catalans, en Salses i Guardamar, els dos límits geogràfics del territori de parla catalana, el poeta mostra un amor reverencial cap a la seua terra, en Sueca apareixen monstres de tot tipus, feres ferotges, hi ha però esperança, el savi de Sueca – Joan Fuster – els salvarà, en Ribera i Cullera es mostra crític amb la destrucció del paisatge de la seua comarca i reclama una poesia de compromís als poetes entretinguts en Jocs Florals per a escatir qui n’és el millor.
Del llibre Panteons de marbre es recullen dos poemes en què destaca Na Fam, en el que es manifesta contra la fam causada pels poderosos. Del llibre Bateguen els desigs, s’arrepleguen sis poemes, on destacaríem Lluna plena no ha pogut, on la Lluna plena no és capaç de suportar el Ponent, i s’ha tirat de cap al amar, els taurons l’han atrapada i se l’emporten cap al fons, poema metafòric d’aquella dita que diu que de Ponent, ni vent, ni gent. En Exili interior, el subjecte poètic és expulsat de sa casa a cops de granera per una bruixa, metàfora de l’expulsió del seu país. En Boira baixa a Ciutat, es convida a un Carpe diem, abans que arriben els homes llop, els gripaus esdentegats, i tot un seguint de sers monstruosos a apoderar-se d’ella.
El llibre Senyera, compta amb una bona representació en l’antologia, en tots ells la Senyera és la protagonista, sovint personificada, i a qui el subjecte poètic declara constantment el seu amor, però en què també apareixen poemes on es manifesta el desig de llibertat o el pessimisme sobre l’esdevenidor del país.
L’antologia es tanca amb un recull sota el títol de Retaule, en el qual a Desig de l’illa, el poeta humanitza l’illa de Mallorca i manifesta el seu amor cap a ella, aquests enamorament es fa extensible a diverses ciutats en el poema Postals. La resta de poemes són de contingut amorós, amb molta tendresa com en l’excel·lent Nineta dels meus ulls, plens de lirisme, amb abundància de metàfores i de vegades amb una certa ironia, com en Epílegs.
Manel Joan i Arinyó ja fa un bon grapat d’anys que va trencar la lira poètica i no ha tornat a publicar cap llibre nou, seria bo que les Muses el tornaren a inspirar per a seguir gaudint dels seus personalíssims versos.
Josep Manuel San Abdón