dimarts, 28 de maig del 2013

ELS LABERINTS DE LA MEMÒRIA


MANUEL VICENT. El azar de la mujer rubia. Madrid. Ed. Alfaguara. 2013.

De la darrera vegada que Adolfo Suárez va aparèixer en públic en queda testimoni gràcies a una fotografia que li va fer el seu fill, en ella apareix el primer president d’últim període democràtic d’esquena a la càmera acompanyat per rei Juan Carlos que li passa un braç per l’espatlla, caminen cap a un bosc que s’hi veu al fons de la imatge, era el 17 de juliol de 2008, el rei havia visitat l’expresident per imposar-li el Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro, aquest ja feia algun temps que patia el mal d’Alzheimer. Aquesta imatge va inspirar Manuel Vicent l’escriptura d’aquesta novel·la.
L’escriptor de la Vilavella imagina Adolfo Suárez internant-se en un bosc fantàstic i repassant els episodis més destacats de la seua biografia, l’acompanya en aquest particular viatge una dona que va tindre un paper molt destacat en la Transició, Carmen Díez de Rivera, -la mujer rubia- de qui parla el títol. Aquesta dona era molt atractiva, va ser una col·labora molt estreta del president Suárez, i en un món molt d’homes com era la política llavors, cridava extraordinàriament l’atenció fins a fer córrer al seu voltant alguns comentaris sovint mal intencionats. El cert és que al seu darrera s’amagava una història personal molt dramàtica, a punt de casar-se va descobrir que el seu nuvi, era germanastre seu, els seu pare biològic era Ramón Serrano Súñer, jerarca del règim i cunyat de Franco. A conseqüència d’un càncer moriria sent encara molt jove.
El llibre està estructurat en diversos capítols als que se’ns introdueix amb un xicotet anunci del que se’ns va a contar a la manera dels romanços de cec. Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera van assistint i comentant diversos episodis que abracen des del final del franquisme fins als mes recents episodis de la vida política espanyola. Podem veure el naixement de l’amistat d’Adolfo Suárez amb el rei Juan Carlos quan aquest encara era príncep i va visitar Segovia on el primer era governador civil. I a poc a poc se’ns explica diversos episodis de la vida del de Cebreros i la seua habilitat per moure’s entre els poderosos del moment fins arribar a la presidència del govern.
Una de les principals virtuts de El azar de la mujer rubia és la manera de construir retrats dels diversos personatges que han participat en la vida política espanyola els darrers quaranta anys, començat pels dos principals protagonistes, però jo destacaria sobretot els de Fraga, Jesús Gil, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.
Manuel Vicent retrata en aquesta novel·la magníficament l’evolució de la societat espanyola d’aquests quaranta anys, a més excel·leix en la descripció de les interioritats del món polític madrileny, destaca en aquest sentit la crònica de la boda de la filla de José María Aznar, una visió esperpèntica del món de la Villa y Corte, un món ple de pillets amb jaqué i vestit llarg.
Quan la narració s’aproxima als fets més recents Manuel Vicent analitza la realitat actual amb la mateixa ironia i estil esplèndid a que ens té acostumats des de fa anys en la seua columna dels diumenges del diari “El País”.
El azar de la mujer rubia recrea episodis de tots coneguts, si més no d’aquells que hem anat llegint els diaris, però a partir d’aquests fets l’autor crea un molt bon artefacte literari, val la pena llegir la novel·la no només per allò que conta, sinó per a gaudir del magnífic i personal estil literari de Manuel Vicent.


Josep Manuel San Abdón 

dimarts, 21 de maig del 2013

CONVERSA AMB JOSEP J. CONILL SOBRE MAXIMIÀ ALLOZA





Maximià Alloza va ser un escriptor castellonenc que ha estat molts anys oblidat, tanmateix va ser un dels màxims impulsors de la modernització de les lletres valencianes. En els seus anys d’estudiant de Medicina a València va estar en contacte amb els autors de la Renaixença, però sobretot va rebre la influència del Modernisme. Quan va tornar a Castelló va publicar poemes en valencià en diverses publicacions. El 1914 va veure la llum el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista. El llibre no va ser ben rebut per la societat castellonenca del moment i Maximià Alloza va deixar d’escriure i es va dedicar a la pintura. L’Ajuntament de Castelló ha començat la publicació de la seua obra completa[i], amb un documentat estudi introductori del professor Josep J. Conill. Amb ell hem mantingut aquesta conversa sobre l’autor castellonenc.

Com naix el seu interès per la figura de Maximià Alloza?
D’una manera absolutament casual. El 1984, mentre regirava a la Biblioteca Municipal de València el llegat bibliogràfic de Nicolau Primitiu a la recerca de textos costumistes d’autors castellonencs de començaments del segle XX per a un treball de dialectologia, la serendipity em va portar a les mans el volum de Ioesa. Immediatament, vaig constatar que no em trobava amb una obra rellevant des del punt de vista dialectològic, sinó amb tota una altra cosa, moltíssim més valuosa, això és, amb un exemple de literatura tout court eixit de la ploma d’un autor castellonenc de l’època. Posteriorment, vaig entrar en contacte amb el traspassat Antonio Alloza, catedràtic de dibuix de l’Institut de Batxillerat d’Onda i descendent de l’autor, que em va posar en contacte amb les filles de Maximià, traspassat el 1945. A partir d’ací la cosa va ser fàcil, ja que aquestes em facilitaren molt amablement l’accés a tota la seva obra (també la manuscrita), així com la consulta de la biblioteca de son pare, sense els quals estat l’edició publicada per l’Ajuntament de Castelló no hauria estat possible.

Quina és la significació de Maximià Alloza en el conjunt de les lletres valencianes en català?
Per dir-ho breument, representa la connexió castellonenca de la Generació del 1909, això és, del Modernisme que un grup d’escriptors progressistes del Cap i Casal maldaven per introduir en el panorama estantís de les lletres vernacles de l’època. A Castelló aquest panorama era encara més desolador, raó per la qual Alloza se’ns apareix a hores d’ara com una figura excepcional i solitària en molts sentits, atesa l’escassa connexió que mantingué amb els membres de la seva promoció literària, més enllà dels anys d’estudiant de medicina a València. En qualsevol cas, pel que fa a la valoració de la seva obra, cal assenyalar que no resulta en absolut inferior a la dels altres modernistes valencians, sempre i quan tinguem en compte el que havien escrit a l’altura del 1914, que és la data en què l’autor de Ioesa va abandonar la literatura.

Quins factors van ser decisius per a que escrigués en valencià?
És tracta d’una qüestió sobre la qual en sabem poca cosa. En alguna ocasió ell mateix es va referir al seu propòsit d’impugnar un comentari de Navarro Reverter sobre la inexistència de poetes valencians capaços de continuar l’obra de restauració de les lletres vernacles encetada per Llorente. De totes maneres, aquesta argumentació em sembla excessivament mistificadora i em decanto més bé a creure que hi degueren pesar sobretot les influències dels ambients bohemis que Alloza va freqüentar durant la seva estada a València, així com les amistats que hi va fer, entre les quals cal destacar el també poeta modernista Jacint Maria Mustieles (1887-1948).

Com era la societat castellonenca en què es va moure l’escriptor?
Una societat petita, però en expansió, gràcies a la capitalitat de província. Això mateix la convertia en una ciutat d’un intens provincianisme, on pugnaven dues versions de la identitat local, la republicana i la conservadora, que en els últims anys han estat ben estudiades, entre d’altres, per l’historiador Ferran Archilés. La primera es caracteritzava per un progressisme de caire anticlerical i un espanyolisme abrandat, enemic de qualsevol manifestació lligada a l’ús de la llengua regional. El sector conservador, al seu torn, era tan espanyolista com el republicà, però a diferència d’aquest professava un intens tradicionalisme clerical d’arrels carlines que s’expressava sovint a través del cultiu d’una literatura costumista escrita en valencià, els objectius de la qual tenien més a veure amb la perpetuació d’una imatge paternalista de les classes populars, en una època d’intenses transformacions socials, que no amb l’ambició de crear uns productes literaris moderns i competitius. La figura d’Alloza, ateses les característiques peculiars de la seva obra, manté una relació incòmoda amb els dos corrents: del primer agafa la tendència laica i cosmopolita, però connecta amb el segon pel que fa a l’ús preferent del valencià.

Quina relació tenia amb els lletraferits castellonencs de l’època?
Per les escasses notícies que en disposem, les seves relacions eren en aparença bones, per bé que segurament també superficials. Només cal recordar ací que els homenatges que se li van tributar arran de la publicació de Ioesa comptaren amb l’adhesió de les principals figures de la vida política i cultural de la ciutat, tant de les procedents del bàndol republicà com de les del bàndol conservador, circumstància que no solia ser l’habitual. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que procedia d’una de les famílies més notables de la ciutat i que gràcies al seu caràcter reservat i bondadós devia ser una figura en general ben considerada, tot i que tampoc comptava amb valedors incondicionals dins el món dels lletraferits locals.

Per què Ioesa, la seua obra més important, no va ser ben acceptada per la societat de la seua època?
No ho va ser de cap de les maneres. En realitat, Alloza va pecar d’ingenu en creure que podia permetre’s el luxe de publicar una obra d’aquestes característiques en un ambient tan provincià i resclosit com el del Castelló de la segona dècada del segle XX. A hores d’ara, en canvi, ens trobem en condicions d’apreciar les dues dimensions fonamentals de la seva transgressió, relacionades, d’una banda, amb la franquesa amb què l’obra aborda les relacions sexuals entre els protagonistes i, de l’altra, amb el fet d’emprar el valencià en una obra elaborada des d’uns pressupòsits de normalitat intel·lectual que no tenien res a veure amb els usos limitats i folklòrics que la major part dels valencianistes i no valencianistes de l’època assignaven al vernacle. Com veiem, doncs, més enllà de les seves limitacions com a escriptor, l’acollida hostil de l’obra vingué determinada pel fet que el seu autor hi va ultrapassar dues línies roges: una de moral, l’altra de sociolingüística.

Malgrat tot, continuà sent fidel al valencianisme i és un dels signants de les Normes del 32.
Sabem molt poques coses de la seva vida, però aquest fet així sembla indicar-ho, tot i que d’ençà del 1914 va restar al marge de qualsevol activitat pública. També ho corrobora el fet que els seus dos últims poemes, publicats el 1924 a la Corona Poética ofrecida a la Patrona de la Ciudad Ntra. Sra. del Lidón con motivo de su Coronación Canónica, estiguin escrits en valencià. A partir d’aquest moment jo no tornarà a escriure en cap llengua, encara que la seva presència entre els signants de les Normes constitueix un indici inequívoc que no va renunciar mai al seu posicionament juvenil en favor de la dignificació de la llengua dels valencians.
Josep Manuel San Abdón


[i] www.castelló.es/archivos/1078/Un_Dandi_Entre_Llauradors.pdf.

dimarts, 14 de maig del 2013

ENTREVISTA AMB JOSEP USÓ



Josep Usó i Mañanós (Vila – real, 1959), acaba de publicar Una història amb sol i ombres (Onada edicions), amb la qual va guanyar el premi Vila de Puçol, una novel·la que es desenvolupa entre els anys 1972 -1976,  l’acció es situa a Vila – real i a Xile, són els anys del colp d’estat del general Pinochet a Xile i de la mort del general Franco i del començament de la Transició a l’estat espanyol.  És una història en què de diverses maneres, se’ns presenta el domini d’unes persones sobre unes altres, on els poderosos atempten contra la dignitat i la vida dels altres d’una manera sovint molt cruel. De tot això hem parlat amb l’autor.
-                     Com li va sorgir la idea de relacionar el País Valencià dels darrers anys del franquisme i El Xile de Pinochet?
Vaig començar la història a partir de la imatge d’un borratxo desconegut a la dècada dels setanta. En aquells moments, jo era un xiquet i també ma mare i la meua àvia eixien a prendre la fresca. Evidentment, mai vam vore passar cap borratxo semblant, però Vila-real si que té una història de relació amb l’alcohol. Jo encara he conegut moltes destil·leries i d’aquesta ciutat, els pobles veïns en dient allò de “Vila-real, el poble de l’alegria. Més de cent tavernes i cap ni una llibreria”. Una vegada escrita aquesta primera escena, em calia trobar un motiu per fer que aquest desconegut beguera. I em semblà que beure per oblidar una història d’amor era un poc vulgar. De manera que vaig pensar en trobar un remordiment terrible. En un primer moment, però, tampoc tenia pensat relacionar-ho amb Xile. Aquesta idea em vingué després. Jo, quan comence una novel·la, no sempre sé com acabarà.
-                     Tant en aquest llibre com en La senda llarga, el representants de l’església catòlica no ixen gens ben parats. Manuel Sebastià no té ni un punt de caritat cristiana.
Manuel Sebastià és un personatge que dona molt de joc. Ho és perquè, fins i tot ara, es tendeix a considerar que una persona que té un ofici determinat, ha de tindre també un comportament acord amb alguns comportaments ètics. Així, es considera que qualsevol metge ha de ser una bona persona, que qualsevol mestre ho ha de ser per vocació i també, i molt especialment, que qualsevol ministre de qualsevol religió, en especial els capellans, han de ser unes persones molt preocupades i complidores de la moral cristiana.
Malauradament, molt sovint veiem que això no sempre és així. En especial, en els darrers anys ens hem trobat amb nombrosos casos en els que molts capellans s’han vist involucrats en assumptes d’abusos a menors. Només cal recordar, per no furgar en casos més propers, el cas terrible d’Irlanda, on la institució ha hagut de demanar perdó públicament a les víctimes, o als Estats Units, on han hagut de pagar una veritable fortuna per evitar anar a uns judicis que de segur tenien perduts.
En altres religions, supose que passarà el mateix. Hi haurà bons ministres i de roïns. Manuel Sebastià és un individu que s’ha buscat el seu lloc de predador de la mateixa manera que ho fan altres com ell. Tots hem llegit casos de monitors de colònies, mestres, monitors de gimnàs, etc, oficis en els que s’està prop dels joves, que han acabat involucrats en casos d’abusos. De fet, al final, resulta que pot ser el seu problema es podria haver resolt d’una millor manera.
Si es vol, ací també es podria buscar un paral·lelisme amb la hipocresia que impera a la nostra societat; en realitat, un pecat, o un delicte, només ho és si t’enxampen. Si ho pots ocultar, no passa res.
El cas del capellà de La senda llarga, és un poc diferent. Allà, el personatge d’Evaristo és un vividor. Ell, des de menut, el que vol és viure sense treballar. I aleshores, el que se li acut és anar-se’n al seminari primer i després, aprofitar el nou estatus que li ofereix ser capellà per viure el millor possible. Com a única documentació per crear aquesta mena de personatges, fa anys em vaig comprar, i de segona mà, La vida sexual del clero de Pepe Rodríguez (Ed B, Barcelona, 1995). Allà n’hi ha per triar i remenar.
-                     El moment en què Patricio Gálvez descobreix que havia estat torturant Gladys perquè el general Pinochet s’havia jugat un sopar, és un moment especialment cruel de la novel·la, que defineix perfectament el personatge. L’ha documentat en algun fet real?
Patricio Gálvez és un personatge completament imaginari. L’únic que necessitava per transformar-lo del Comandante Gálvez en el borratxo, és una raó prou poderosa com per girar-li tot el seu món del revés. Aleshores vaig pensar que la consciència seria un bon recurs. Crec que ell és, en últim terme, un home honest. Com a bon militar, no discuteix cap de les ordres que li donen. Quan, finalment, descobreix el perquè de tot plegat, aleshores busca refugi en les seues creences. Però creuar-se amb Manuel Sebastià l’obligarà a cercar altre refugi.
D’altra banda, aquesta excusa de l’obediència, sempre l’esgrimeixen els militars quan la situació se’ls torna en contra. Ja ho feien els membres de les SS a l’Alemanya nazi, els torturadors argentins o xilens, i, en general, tots aquells que s’excusen en l’autoritat d’altres que “els obliguen a fer el que no volen”. Com ara “hem hagut d’apujar els impostos, que no ho volíem fer, però ens ho han manat així”. La meua àvia, que era sàvia, d’això en diria “excuses de mal pagador”.
-                     El personatge de Patricio Gálvez mor rossegat pel sentiment de culpa i la mala consciència, ¿ha volgut mostrar com un règim dictatorial és capaç de destrossar fins i tot els qui li donen suport?
En un règim dictatorial, es fa el que li rota al dictador. I aquest, normalment, és un personatge d’intel·ligència escassa. Astut, cruel, venjatiu i implacable, tant com vulgueu, però no solen ser massa brillants. Ni tan sols Napoleó era tan bon general com se’ns ha volgut fer creure, ni Franco tan bon general, ni Hitler va passar de soldat de primera classe a la guerra del 14. Però tots ells, Pinochet també, acaben essent uns monarques absolutíssims, emparats i recolzats per aquells que xuclen de la mamella que el dictador manté immòbil. Aleshores, quan s’adonen que tots els seus desitjos es compleixen, perden el món de vista i obliden que tenen servidors que estan disposats, per riure’ls la gràcia d’un mal acudit, a cometre qualsevol barbaritat. Si algun d’aquests té consciència, en adonar-se del que ha fet o està fent, crec que té motius per tornar-se boig.
-                     Remigio Estepa i sobretot Bernardo Pérez fan tranquil·lament el salt del franquisme a la democràcia. El no haver passat comptes amb el règim anterior, ¿seria la causa de la mala qualitat democràtica que tenim?
Quan a la “Transición”, jo era molt jove. Vaig nàixer el 1959, el mateix any que es va estrenar “Con faldas y a lo loco”. Aleshores, jo escoltava que algunes persones majors reclamaven la “Ruptura”, però mai ningú no em va explicar clarament el que volia dir allò. D’altra banda, quan es feien els primers mítings, jo recorde que molts candidats es presentaven com a “demòcrates de tota la vida”. El mateix Fraga en pot ser un exemple de llibre. El problema que tenim ací, i ara crec que es veu prou clar, és que ningú ha pagat pel que va fer. Així, tenim el país ple de fosses comunes, hi ha tot de temes que no es poden ni esmentar, i estem arribant al punt que el nom de les coses ja és considerat com a subversiu (ara, anti-sistema). D’altra banda, el sistema ens pot plomar a tots impunement per a que els seus mandarins continuen vivint com a reixos.
L’altre dia m’explicaven que Suïssa no entrarà mai a la Unió Europea perquè allà, només recollint un nombre de signatures, n’hi ha prou per convocar un referèndum. I en fan cada any, moltes vegades més d’un. En canvi, la condició per ser membre de la Unió Europea, és votar només als “representants” una vegada de tant en tant. I mentre, aquests poden fer, i fan, el que els dona la gana.
-                     Les persones del poble es dediquen només a tafanejar, ¿vol representar, amb la seua presència i actituds, una societat immobilista i acrítica incapaç de propiciar cap canvi social?
Les persones del poble són dels anys setanta. Jo, que era jovenet, recorde que la recomanació que més ens feien als meus companys d’institut les nostres mares, era la de “no posar-nos en política”. Nosaltres, que erem joves, no en fèiem massa cas, però si alguna cosa he pogut desxifrar amb els anys, era que hi havia molta por i molta ignorància.
En la nostra societat, ara mateix, em resulta sorprenent que moltíssima gent, no trobe cap relació entre la situació de la societat i els nostres governants. Es considera que la crisi és una espècie de càstig diví contra el que ningú no pot fer res. Que ningú la podia preveure. I això és rotundament fals.
Però jo, que soc optimista de mena, pense que la gent no és ruca. Que només ha estat anestesiada per una enorme i llarguíssima campanya publicitària. I ara crec que es comença a despertar. Aleshores, algú haurà de donar explicacions. I més li valdrà ser convincent. La gent amb gana és mala de convèncer que no tindrà res per menjar.
-                     Les dos principals víctimes de la història són dones, vosté ja va publicar l’any 2002, Amor amarg, una novel·la sobre dones maltractades, en aquest llibre ¿ha estat buscat que les dones siguen les víctimes o és casual?
Les dones són sempre, o casi, les que es cuiden dels fills. És així perquè per evolució són les que més es juguen, en la supervivència dels seus gens. Aleshores, sempre són personatges importants, encara que en moltes ocasions se les vullga amagar o ignorar. Un exemple d’això és Lise Meitner, que va haver d’estudiar d’amagat a la universitat de Berlin, que el 1907 no admetia dones, que després va ser la ajudant d’Otto Hahn i que fou, de fet, la primera persona que va entendre les possibilitats de la fissió. Obligada a fugir el 1938 amb deu marcs a la butxaca, va arribar a l’institut Nobel de física de Suècia. A l’any següent, amb el seu nebot Otto Frisch com a col·laborador, va publicar un famós treball sobre els resultats de bombardejar uriani amb neutrons. Sense aquest treball, els aliats, possiblement no haurien fabricat la bomba atòmica abans que els alemanys. Malgrat això, fou explícitament exclosa del premi Nobel de Química de 1944 que li fou concedit a Otto Hahn en exclusiva.
Crec que, justament per la seua importància, en totes les societats, el seu maltracte constitueix un important mecanisme de dominació. Des de fa anys, em crida l’atenció el maltractament a les dones en la nostra societat. I aquesta fou, segurament, una de les motivacions que em dugué, ja fa anys, a escriure un conte, Maria, que va créixer fins a convertir-se en Amor amarg, premi de novel·la curta de la Universitat de Lleida 2001; el meu primer premi literari important. Per escriure allò, només vaig haver de recordar les notícies que cada setmana apareixien als diaris o a la televisió. El meu problema és que, malgrat que es diu que cada vegada som una societat més madura, més preparada, més educada i amb mes formació, les dones assassinades pel col·lectiu de marits/nuvis o exmarits/exnuvis no ha deixat d’augmentar.
D’altra banda, molts anys enrere, aprofitant una estada a Polònia l’any 1979 (ara en diríem un Erasmus; aleshores només estava obert per als estudiants de ciències experimentals i enginyeries), vaig visitar el camp d’Auschwitz amb uns companys. Allà vérem de què era capaç l’home. Molt més tard, vaig llegir Si això és un home de Primo Levi ; que, per cert, també era químic de professió. Des d’aleshores, per descriure una escena cruel com un interrogatori, només de he tancar els ulls i pensar en un pavelló qualsevol d’aquells i recordar algun passatge o tal vegada una sola frase del col·lega Levi.
Però torne a insistir. Les dones són molt importants, sempre. Per aquest motiu, quan es tracta de sotmetre una societat, gran o menuda, és fonamental sotmetre-les a elles. Crec que són les més fortes.
-                     Podríem dir que Una història amb sol i ombres és una novel·la per a no perdre la memòria històrica?
La meua intenció en escriure-la no era aquesta. No em considere prou savi com per escriure novel·la històrica. El que si que recorde era a Pinochet caminant amunt i avall amb la seua capa en el funeral de Franco. L’únic cap d’estat que va vindre. També com, molt després, s’amagava de la possible extradició des de Londres, darrere d’una fingida malaltia. I recorde vore per la tele les notícies de l’atemptat contra els advocats laboralistes, i el 23 de febrer, que jo estudiava a València i veia passar els tancs pel cantó de casa, a Burjassot.
Al capdavall, el que de veritat passa en aquesta història és que, quan jo comence a seguir al borratxo que passa cada nit pel mateix carrer, ell sí que té una bona història per explicar. I, a poc a poc, va cridant, o de vegades venen ells sols, als demés personatges. Tots ells em van explicant allò que ells volen per completar els interrogants que queden per omplir només amb el borratxo. I, a poc a poc, la cosa es va embolicant fins que veiem que només amb Vila-real no n’hi ha prou. I hem de fer un viatge fins el desert d’Atacama, on no he estat mai, per saber què és el que dugué des d’allà al nostre borratxo, al qui ara ja coneixem pel nom. I, inevitablement, anem prenent partit per uns o uns altres.
A mi, una cosa que m’agrada és quan algun lector em planteja si aquest o aquell personatge, en realitat és un desalmat, una víctima o un botxí. Jo, que quan escric ho faig molt de pressa, quasi com si perseguís els personatges per saben on van i què diuen, estic content quan veig que són prou creïbles, prou reals, com per crear dubtes en aquells que lligen la història. I m’adone, moltes vegades amb sorpresa, que sí; que en realitat, he creat una ficció prou versemblant com per que algú pense si no hi haurà una experiència pròpia, al darrere. No n’hi ha cap.
Únicament afegir que, en Una història amb sol i ombres, el propi general Pinochet té un petit paper, interpretant-se a ell mateix. He procurat que quede molt malparat, com a persona i com a tot. És un petit homenatge a Victor Jara. Sempre m’ha sabut greu, perquè quan vaig escoltar Et recorde, Amanda per primera vegada, era cantada pel Raimon. I sempre m’ha agradat més aquesta versió que la original. I li devia una disculpa.
Josep Manuel San Abdón