dissabte, 30 de novembre del 2013

ENTREVISTA AMB XIPELL


        Des de l’any 1992 Xipell ens explica diàriament l’actualitat de les comarques de Castelló a través de les tires d’humor que publica al periòdic Levante – EMV. Al llarg d’aquests anys ha publicat tres llibres recopilatoris de la seua activitat diària Draps de clau (1994), Costa de Aznar (1997) i Gaudeamus UJItur (2007). El último mono (Onada edicions) és el darrer llibre que acaba de publicar. Sobre aquesta darrera publicació hem mantingut la següent conversa.
      El humoristes gràfics sou els darrers micos dels periòdics? Vull dir que amb l’excusa de l’humor us permeten dir coses que no es permeten dir en altres seccions més serioses?
- Sense cap mena de dubte, el que passa és que en el procés d'involució de les espècies al que faig al•lusió al llibre, els dibuixants transmetem abans un missatge que els redactors, però és per la naturalesa gràfica de la nostra feina i per la mandra dels lectors, cada vegada major, cap a la lletra impresa. 
        Què influeix més en el lectors, la vinyeta d’humor o els editorials?
- No sé si la paraula que expressa millor el tema és “influeix”, em conformaria en fer bé el que em toca fer: analitzar una situació i traduir-la en imatges i textos per tal que la gent compte amb un punt de vista crític, el meu. L'editorial és més cosa de l’empresa.
        És curiós que has recorregut a la coneguda plataforma d’Internet,Verkami,  per a aconseguir finançament per al llibre i t’autoqualifiques com l’últim mico que empra el paper.
Els de la meua generació som, clarament, uns espècimens en vies d'extinció, estem superats per un món que ens ha desbordat i al qual, amb molt d'esforç, ens intentem adaptar. Si només quedés un arbre a l’Amazònia per fer-hi paper, crec que no ho dubtaria... El deixaria allà plantat i em pujaria com un mico a llegir un llibre a la copa. Ho confese, no m'agraden els e-books.
       Quina influència ha tingut El Roto en els dibuixos d’aquest llibre?
La veritable influència és de Chumi Chumez i el Perich, i El último mono voldria ser hereu d'una manera de fer que feia compatible la descreença, la ironia i l’Espanya negra que no se n‘ha anat del tot. El Roto és més militant i està molt bé el que fa, però a mi m'agradava més a la seua època com a Ops. 
L’anomenada crisi econòmica ens porta cap al planeta dels simis que vam vore en la famosa pel•lícula de Charlton Heston?
És una pel•li fantàstica, però amb la crisi actual la raça que veig prosperar més no són els orangutans, són els taurons. Però, la veritat, Charlton Herton,  el nostre Cid, també me'l puc imaginar de protagonista de Tiburón, ell i el seu rifle.
       Amb l’elementalitat dels teus dibuixos sembla que intentes aconseguir transmetre millor el teu missatge filosòfic. És així?
L'elementalitat, que dius, busca un traç eficaç i directe per tal que el lector identifique els personatges mitjançant el rol que ocupen i deixe el text nu d'ornaments innecessaris, com una mena d'aforisme il•lustrat, més que no com un acudit per a fer la gracieta i prou.
      Una cosa que em crida l’atenció del llibre és el doble joc de les paraules i els conceptes: Osborne/ soborne; rapte d’Europa/ rescat...
Són recursos que faig servir per trobar l’humor gràcies a proposar una paradoxa, de vegades, amb les paronomàsies, de vegades amb jocs visuals (per exemple: l'estel de La Caixa ficat al triangle de l'estelada).
Un dels propòsits que et fas en el llibre és mostrar la cruesa del món que ens envolta. Els teus dibuixos són un acte de resistència? I sumant actes de resistència, aconseguirem evitar aquesta evolució contrària de la que parlàvem i anar cap a un món menys cruel?
Em limite a fer una aportació molt modesta. Qualsevol causa noble, de segur que té eines més potents per resistir. És més, crec que els meus dibuixos conviden mes a la descreença que a la barricada. Però el lector és lliure d'agafar el camí que trobe més oportú per a revenjar-se del poder.
Josep Manuel San Abdón

divendres, 22 de novembre del 2013


REIVINDICACIÓ DE L’EXPLORADOR ANDRÉS
RAFAEL MONFERRER. L’explorador Andrés (1807 – 1837). Centre d’estudis del Maestrat. Benicarló. 2013.
El nom de l’Explorador Andrés era per a mi, fins l’aparició d’aquest llibre, el nom d’un carrer de València, proper a la zona on jo vivia en els anys en què hi vaig residir. Era un nom més entre els molts que serveixen per a anomenar carrers i mai no em vaig preguntar qui podia ser. Però Marcel·lí Andrés era un metge natural d’un poble del nord del País Valencià, Vilafranca. Un altre metge, Rafael Monferrer, també natural del mateix poble, ha publicat aquest llibre amb la intenció de divulgar la figura d’aquest intrèpid viatger i científic de principis del segle XIX.
Marcel·lí Andrés Bernat va nàixer a Vilafranca l’any 1807, els seus pares eren un matrimoni de llauradors humils que al començament de la segona centúria es traslladà a viure a Tortosa. Quan va arribar a l’edat de fer estudis superiors es va traslladar a Barcelona a estudiar Medicina.  L’any 1827 va anar a passar les vacances a Caldes de Montbui, d’on era natural un company de carrera, Jaume Cuspinera. Aquest li va presentar Mariano de la Paz Graells, futur naturalista, que caçava insectes al camp, amb el qual va establir amistat i va ser fonamental per a la seua afició a la història natural. Els dos va fer projectes per a viatjar junts a l’Àfrica per tal d’estudiar les plantes i animals sobre el terreny.
Els greus conflictes polítics de l’època van fer que es suspengueren les classes en la universitat, cosa que va aprofitar Marcel·lí Andrés per a fer el viatge, que finalment va fer sol. El 13 de novembre de 1830 s’embarcava des del port de Barcelona en el bergantí Nueva Amalia rumb a l’Havana bordejant les costes d’Àfrica; a la capital de Cuba va estar una setmana, i amb un altre vaixell retornà a l’Àfrica que era el que ell realment volia. A l’Àfrica va romandre la major part del temps a Dahomey, actual república de Benín, on malgrat el seu delicat estat de salut, - havia contret el tifus -, recopilà una gran quantitat d’informació. El 1832 va tornar a Barcelona on va acabar la carrera de Medicina. Després va exercir la seua professió a Tortosa, on va impulsar diverses institucions culturals i científiques, tot i la seua prematura mort l’any 1837.
En la seua estada a Dahomey Marcel·lí Andrés va prendre nombrosos apunts, avui en dia desapareguts, però que van ser publicats l’any 1932 per  Jesús Barreiro amb el títol de Viaje de Marcelino Andrés por las costas de África, Cuba e isla de Santa Elena. Gràcies a aquesta publicació es coneix el treball fet per l’explorador vilafranquí, respecte a la llengua dahomeyana, que era molt primitiva, va donar nom a bona part de les institucions i éssers que va tractar. Va realitzar estudis de geografia descrivint amb exactitud els trajectes que va fer: la geografia física, la meteorologia, la salubritat de les aigües o el regne mineral. Va classificar plantes i insectes, i sobretot va fer estudis d’etnografia i d’antropologia, estudiant els costums, de vegades horripilants, els ritus, els déus, l’economia, o les malalties que, com a metge, va intentar posar remei en la mesura de les seues possibilitats. Tot aquest treball seria molt útil a altres exploradors que el seguirien després.
Rafael Monferrer, amb aquest llibre, pretén reivindicar la figura de l’explorador Andrés, corregir algunes inexactituds que s’han dit sobre la seua persona i traure’l de l’oblit en què ha viscut. Una tasca que aconsegueix plenament amb un treball molt ben elaborat que s’acompanya amb una àmplia documentació i bibliografia.

Josep Manuel San Abdón