diumenge, 16 de novembre del 2014

ENTREVISTA A RAMON GUILLEM


Ramon Guillem(Catarroja, 1959) és un dels poetes més destacats del panorama poètic valencià. Fa uns mesos va publicar el llibre La set intacta (Pagès editors), amb el qual va guanyar el XVI Premi de Poesia Mª Mercè Marçal. El pas del temps, la força de l’amor, la reflexió sobre la poesia, són alguns dels temes que hi podem trobar. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l’autor.
-                      Amb el poema La set intacta que obri el llibre, ens has volgut dir que malgrat el pas del temps, els desitjos, les il·lusions, continuen intactes?
      Sí, potser aquesta siga la idea principal que sura a través de tot el llibre. En tot cas, el poema –com també la resta del poemari- també fa referència a què aquests desitjos continuen intactes, però afegint-hi que amb el pas del temps la seua possible realització és més difícil, i fins i tot, molts d’aquests desitjos o il·lusions ens transformen en altres. De fet, un vers del poema ens diu precisament això: “Ara, la muntanya és un cim abrupte”.
-                     L’amor es presenta com un cosa fugaç, però, malgrat el pas del temps, també com una passió desbordada en poemes com Atzar o La sang. És un dels motors de la poesia?
                És un dels motors de la vida! I per això, és clar, també és un dels motors de la poesia, no debades és un dels grans temes, des de sempre, de la història de la literatura.
Pel que fa a la meua obra he de reconèixer que és un tema recurrent, que va i ve, però que sempre hi és.
-                     En el poema titulat Ataràxia, ens planteges que sense conflicte la vida no té sentit, és com estar mort.
              Encara que vitalment tots aspirem a no tenir cap conflicte, hem d´acceptar que el conflicte és inevitable. I la seua presència és moltes vegades un esperó que ens anima a seguir endavant. De fet, com tu dius, només els morts no tenen problemes.
-                     Malgrat el poder destructor del temps, trobem que molts poemes, sobretot en la segona part, són un cant contra la tristesa, una reivindicació del goig de viure.
     Sí, és així. De fet, recorde que en l’acte del lliurament del premi alguns membres del jurat van comentar-me que aquesta lectura fou una de la que més va interessar-los. La set intacta en aquest sentit també vol dir això, una reivindicació de la vida a través de tot allò que precisament ens fa sentir vius: siga l’amor, la terra, l’art o el mateix poema. Sense oblidar, també, aquella inevitabilitat del conflicte de què parlàvem abans.
-                     Per què hi ha la presència constant d’animals en el llibre; llops, esquirols i sobretot ocells?
              Doncs, sincerament no ho sé. Potser aquesta ha estat una sorpresa per a mi mateix, perquè a pesar que ja en llibres anteriors ja apareixien, sembla que en aquest llibre siga més constant. Potser es tracta que ara la meua mirada poètica mira més cap enfora, qui sap.
-                     Consideres que la poesia és un element de consol, de salvació? “Com un metge d’urgències/sempre a punt/ per a guarir-nos.” – escrius en el poema Solament.
     La poesia és això i moltes més coses. En realitat, sempre he sigut molt reaci a definir la poesia, perquè això implica tancar-la entre quatre parets, com si la deixarem sense aire. Sempre que he intentat definir-la o, anant una mica més enllà, plantejar-me quins són els motius que m´empenyen a escriure, he arribat a la conclusió que no ho sé ben bé. Qui sap, potser per això encara n´escric.
-                     És funció del poeta fer perviure les paraules? En el darrer poema del llibre hi ha un vers que diu: “És per tu que viu la paraula.”
         Enllaçant amb la pregunta anterior he de dir que tampoc no em plantege quina és la funció del poeta. Per a mi, en tot cas, el poeta té una obligació principal, i aquesta és escriure bé, i fer el millor poema possible.  A partir d´ací cada poeta decidirà –o la poesia decidirà per ell- quin és el seu camí. Evidentment, si un poeta és conscient del seu ofici, vullga o no, farà perviure les paraules. De tota manera, i acabant amb el vers que dius, aquell poema no sols fa referència al poeta com a creador sinó també al lector, perquè sense el lector aquesta paraula tampoc no existiria, no deixaria de ser una paraula buida.

Josep Manuel San Abdón

divendres, 31 d’octubre del 2014

LA SET QUE MAI NO ES CALMA



RAMON GUILLEM. La set intacta. Pagès editors. Lleida. 2014.
La set intacta és el darrer llibre de poesia de Ramon Guillem, amb el qual va obtindre el XVI Premi de poesia Maria Mercè Marçal. El poemari s’obri amb un poema introductori, que porta el mateix títol que el llibre, i que és tota una declaració de principis. És una metàfora sobre el pas del temps, on la joventut és representada per una font que calma ràpidament la set, amb la maduresa la font quasi no raja, però la set (els desitjos, les il•lusions), continuen intactes.
La presència del poder destructor del temps és present al llarg de tot el llibre. A Baladre, l’edat madura és presentada com una “edat miserable”, com un “fondíssim hivern”, i a Malson com un temps de solitud i indefensió, sense amor. Però malgrat aquesta situació, hi ha lloc per a continuar gaudint de la vida, com en el poema Ocells, en què aquests, malgrat la proximitat de la mort “xisclen per l’últim sol/ que l’esguard ens crema”, o el mateix ocell que s’oculta al bàrbar caçador i “entre l’ombra maragda s’hi aboca/ i canta.” i en Oblit s’insta a oblidar la mort “Com si l’alè/gèlid de l’hivern,/ de tan llunyà no existira,”.
L’amor és present al poema des de dos vessant oposats: d’una banda, la fugacitat, com en Cabanya de fusta, on el subjecte poètic mostra la preocupació de que s’extingeixca, utilitzant la metàfora d’un incendi que s’apaga, o també el desamor, com en Casa abandonada, on la falta d’amor es presenta amb la imatge d’una casa abandonada. D’altra banda, l’amor apareix com un destí indefugible, és el cas del poema L’estany negre, on el camí per assolir l’amor es descriu metafòricament com una excursió per a pujar a una muntanya on el cim és la seua consolidació, “Pujàvem per trobar-nos/i ho sabíem.”. Així mateix, l’amor es presenta com una passió desbordada a poemes com Atzar o La sang.
El pas del temps acaba inevitablement en la mort, que també té un cert protagonisme en el llibre com en Classificació decimal universal, en el que se’ns diu que tots tenim assignat un destí, però, que tot i això, ni la mateixa mort ho coneix moltes vegades. En el poema Llop, es presenta metafòricament amb el nom d’aquest animal, que ens “ompli el cor de boira”. Però també hi ha la mort en vida, com el poema Ataràxia, on se’ns diu que l’ataràxia no és vida, sense conflicte vital, l’existència no té sentit.
El llibre sovint és un cant contra la tristesa, alguns dels poemes transpiren optimisme com Infecció, en què repudia aquells qui trien la mort com a espai de confort, “quin perill de contagi/ el seu alè pudent!”, o en Roses en la neu, on després de la foscor ve la llum. Però sobretot, Poema insolent, on amb ironia, el subjecte poètic nega que la poesia haja de tractar de temes tristos i reivindica el plaer de les petites coses quotidianes.
En la part final del llibre, tot un seguit de poemes serveixen de reflexió sobre la poesia. En Ars poètica, el subjecte poètic manifesta que és el desig qui impulsa a escriure: “Potser és el desig / l’únic vers/ que ens atorguen els déus.” El poema Solament, que considerem important en el significat del llibre, la poesia apareix com a element salvador: “Hi ha un poema que ens salva,/ insomne i a l’aguait,/ com un metge d’urgències/ sempre a punt/ per a guarir-nos.”, una poesia que s’escapa aprofitant qualsevol escletxa i que es fonamental per a expressar sentiments produïts per la mort i l’amor, com es mostra en Art de silencis. En La solitud del poema, el subjecte poètic manifesta que les paraules no ens pertanyen i desitja que ixquen de nosaltres, el món és la lluita per aconseguir aquest objectiu. En l’últim poema del llibre, manifesta que la paraula ha de romandre, i aquesta és la funció del poeta: “És per tu que viu la paraula”.
La set intacta és un llibre de gran altura poètica, on el poeta en la maduresa, malgrat el poder destructor del pas del temps, ens mostra com la força del desig pot continuar viva, complint, d’aquesta manera, una funció de donar consol i sentit a la vida.
Josep Manuel San Abdón










divendres, 3 d’octubre del 2014

ENTREVISTA CON ANDREA AGUILAR - CALDERÓN


Andrea Aguilar – Calderón (San José – Costa Rica, 1981) es periodista y cuenta con estudios de Filología Española. Un día, cansada de su vida rutinaria  como telefonista en una casa de apuestas, decidió emprender un viaje por Europa con la mochila al hombro. Visitó diecisiete países y vivió experiencias de toda clase. Todo ello nos lo cuenta en su primer libro, Sobre el caballito de madera (Onada Edicions), con el que ganó el VIII premio internacional de literatura de viajes Ciudad de Benicàssim. Con ella mantuvimos esta entrevista realizada por correo electrónico.
- ¿Por qué califica de dadaísta su viaje?
Porque, al igual que el dadaísmo, fue un viaje espontáneo e imperfecto. Prácticamente no planifiqué nada, sino que fui dejándome llevar por los acontecimientos; cuanto más aleatorio, mejor. Desde que salí, supe que no quería un orden establecido, con excepción de algunos países.
Además, según los cánones culturales latinoamericanos más comunes, cuando cumplís 30 años ya no es tiempo de que estés mochileando por ahí, sino de que te casés y tengás hijos, y mi viaje venía también a negar ese orden convencional con algo desestructurado, como irse con la mochila sin rumbo fijo.
- El libro empieza haciendo referencia a que de niña usted se creía la reencarnación de Ana Frank. Después uno de los momentos más entrañables es su visita al pueblo de Heidi. ¿Qué importancia tiene para usted el mundo de su infancia?
Creo que dentro de cada uno de nosotros hay otros alter egos: las personas que fuimos alguna vez y que nos hacen ser quienes somos hoy y, también, las personas que seremos en el futuro. Yo trato de mantener a todos mis alter egos muy presentes. Por ejemplo, ahora viajo mucho para que mi yo de 80 años no tenga que arrepentirse de no haberlo hecho.
Cuando se es niño, uno no tiene la capacidad para cumplir muchos de sus sueños por múltiples razones y se la pasa diciendo: “Cuando sea grande”. Bueno, ya somos grandes y si no cumplimos esos sueños, es traicionar a un niño que creyó en sí mismo alguna vez y que, para mejores, lo conocemos mejor que nadie porque fuimos nosotros mismos. ¿Cómo me voy a dar la espalda a mí misma, a mi yo de cinco años, que creyó firmemente en que mi yo de 30 haría algo como ir a la casa de Ana Frank, a la casa de Heidi o a conocer la nieve?
Además, cuando le cumplís un sueño a tu niño interno, por unas breves horas, volvés a la infancia. Así que no solo viajás en el espacio: viajás también en el tiempo.
- Afirma en su libro que tiene tres pasiones: los hombres, los viajes y la literatura. Pero tenemos entendido que ninguna de las definiciones que da el diccionario de la RAE de la palabra pasión, se acomoda al concepto que usted tiene de esta palabra.
No. He quedado decepcionada con definiciones que no transmiten pasión. Para mí, pasión es algo que te pone en movimiento, que te inyecta energía, que te hace sentir viva. Y la RAE, por el contrario, se enfoca más en definiciones pasivas, negativas o cristianas. De hecho, de diez definiciones, solo dos más o menos calzan con lo que yo siento cuando estoy con un hombre, cuando viajo o cuando escribo. Mis pasiones a mí me hacen inmensamente feliz, me hacen ser creativa, me hacen moverme y despabilarme.
- ¿Qué país de los que ha conocido en su viaje le ha hecho cambiar más el concepto que tenía sobre él?
España. Mi relación con España, como la de muchos latinoamericanos, siempre ha sido un poco de amor-odio. Muchos de nosotros crecemos desde la escuela escuchando que los españoles son los malos de la película por todo el asunto de la conquista. Además, en muchos países de Latinoamérica, la gente es mucho menos directa. Por ejemplo, para pedirte algo es como: “Mirá, mi amorcito, ¿vos me harías el enorme favor de pasarme esa caja, porfa?”, mientras que en España simplemente es: “Pásame la caja”. Hace muchos años, España fue el primer país al que viajé en mi vida y detalles así me chocaron, el acento me volvía loca, todos me parecían súper groseros, en fin… Un desastre. Para poner la cereza en el pastel, mi último novio me dejó por una española, así que para el año 2010 yo deseaba con todas mis fuerzas que España perdiese la Copa mundial de fútbol.
Volver a España en 2011 (año del viaje del libro) fue reconciliarme con la madre patria o, más que reconciliarme, enamorarme. En realidad, ahora los españoles en términos generales me parecen súper simpáticos, son gente que por ser tan directa me parece honesta, tienen de las mejores vidas nocturnas, excelente comida, es un pueblo con carácter, en fin… Del desastre, a lo sublime.
- Usted desmonta en su libro todos los tópicos que se tienen sobre el hombre italiano. ¿No cree que vivimos en un mundo donde estamos todos muy encasillados y que deberíamos dejar de lado los prejuicios apriorísticos?
Uno de los mayores retos a los que me enfrento cuando viajo es, precisamente, luchar contra los estereotipos del país al que voy. A veces se desmienten, a veces se cumplen. 
Es claro que todos somos individuos y cada uno, como individuo, funciona distinto. Pero como parte de una colectividad, hay rasgos de la idiosincrasia de los cuales no nos podemos salir tan fácilmente. La primera vez que leí algo de sociología me sentí atrapada, asfixiada, porque me di cuenta cómo la sociedad en la que estás te moldea inevitablemente. La idiosincrasia está ahí, siempre, de forma inconsciente.
No creo que eso sea positivo o negativo. Creo que lo negativo sería si, por esas características que se repiten con mucha frecuencia en una sociedad, te negaras por completo a entrar en contacto con sus miembros. Y hoy por hoy, a pesar de mi experiencia con los hombres italianos, si alguno me invitara a salir y es simpático, no le diría que no. Es más: capaz que me termino casando con uno.
- Me ha llamado la atención la generosidad con que la han tratado la gente de los países de los Balcanes. ¿Cómo se explica la barbarie de la guerra que mantuvieron hace unos años?
Como lo dije en el libro: sigo sin explicármela. La guerra para mí es un fenómeno incomprensible, aun más porque vengo de un país que no tiene ejército desde hace más de 60 años. Por eso me interesa mucho viajar a sitios que han estado en guerra, para intentar comprender mejor sus puntos de vista.
Sin embargo, he de admitir que cuanto más viajo, menos lo entiendo. A través de los medios de comunicación, que son tan manipulables, casi siempre es fácil tomar partido desde el sofá de la casa y ponerse en posturas maniqueístas de decir: “Este es el bueno y este el malo”. Pero cuando vas a un país y conocés a la gente, te das cuenta de que en realidad no hay manera de definir eso, ni de explicarte cómo se da algo así. Creo que antes de matarse, los soldados tendrían que hablar diez minutos de cualquier tema, y luego, si se siguen odiando, ya que se maten. No creo que ni el 10% lo haría.
- Su filosofía de la vida es la frase que aparece en la portada de su libro: La vida es disfrutar el paso del tiempo. ¿Es difícil mantenerse fiel a este principio? ¿Qué precio hay que pagar por ello?
Es muy difícil. No sólo la sociedad (como un concepto abstracto), sino tu familia y amigos, gente que te quiere, te dice lo contrario. Que cuándo vas a madurar, que cuándo vas a pensar en tu pensión, que cuándo vas a comprar una casa y un largo etcétera, cuyo precio es muchas veces quedarte en un empleo que no te gusta y que, por lo tanto, dejés de disfrutar el paso del tiempo. El problema es que, como estos consejos vienen de personas que sabés que te aprecian, te confundís y pensás que realmente estás haciendo algo mal. Y, de vez en cuando, te entra la crisis. 
Aparte de esas dudas que me atacan a veces, en mi caso personal, el precio más alto que pago es no poder establecer relaciones duraderas con un hombre. Conozco muchos chicos increíbles en mis viajes, pero siempre terminamos por irnos por caminos distintos porque, precisamente, nuestra forma de disfrutar el paso del tiempo no es en el mismo lugar: es viajando. Y nunca me he encontrado con uno cuyo camino coincida con el mío. No puedo pensar en un precio tan alto como decirle adiós a alguien en cuya novela personal no podrás escribir más del punto final que queda cuando se dice adiós.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 20 de setembre del 2014

ENTREVISTA A JAUME PÉREZ MONTANER


Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), ha estat molts anys professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. És autor de nombrosos estudis sobre literatura, sobretot de l’obra d’Estellés. Ha traduït al català diversos autors com ara Barbara Kingsolver, Anne Sexton, E.E. Cummings i E.A. Poe. Es va donar a conèixer com a poeta l’any 1976 amb el llibre Adveniment de l’odi, des d’aleshores ha bastit una important i consistent obra literària. L’any 2013 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot amb La casa buida.  Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut aquesta entrevista.

En el poema “El que la pluja ens deixa”, ens sembla entendre que la poesia és allò essencial que ens queda de les experiències vitals. És així?
Com tu dius, la poesia és allò que queda de les nostres experiències vitals més immediates, tant individuals com col·lectives, i és també allò més bàsic en nosaltres mateixos i en les nostres circumstàncies, en el lloc on vivim i on ens sentim arrelats, en tot allò que d'alguna manera ens afaiçona, la llengua i la cançó o la llengua feta cançó. Pense que es pot veure que hi ha implícita una fidelitat al país, i a la llengua sobretot; una constant que reapareix en alguns dels meus llibres, en Adveniment de l'odi, per exemple, o en Solatge de manera molt evident: alguns dels seus versos es repeteixen o ressonen en aquest poema.
 En el poema “Arbres”, hi ha la pregunta: “on la bellesa d'aquest món?”, després de dir que som com arbres atrapats en una terra esquiva. La funció del poeta és crear aquesta bellesa absent?
La bellesa és a tot arreu; ens cal simplement saber veure-la, saber emmarcar-la, com diria Joan Brossa. La poesia, l'art, ens ajuda a trobar-la, a distingir-la i a fer que la puguem gaudir. Potser, la pregunta és lleugerament retòrica, per això s'hi afegeix tot seguit "mentre esbossaves un pacient somriure ple de complicitats."
 Entre “El poema” i “Narcís”, dos poemes que apareixen de forma consecutiva, sembla que hi ha certa contradicció. En el primer se’ns diu que la poesia dóna sentit a la vida i ens fa somniar en un món possible, mentre que en el segon es diu que amb el pas del temps “Els somnis se’ns ofeguen” i només ens queda “la buidor de la nit”.
La poesia, tota la bona poesia, naix de la catàstrofe, de la pèrdua. O és pèrdua fonamentalment, amb la qual hem de treballar tractant amb major o menor fortuna d'extreure un sentit; un sentit que en el millor dels casos se'ns sol donar -per al poeta, per al lector- de manera impensada. Aquell "assassinat subtil" que menciona el poema és la causa d'una ferida que no es tanca mai perquè és precisament la que fa possible l'escriptura, que va més enllà del suïcidi i de l'oblit. La poesia, sempre en tensió constant entre la bellesa i la veritat, entre la realitat i el somni, ens parla d'un món diferent, un món possible, diu el poeta, però no-possible, perquè al capdavall no deixa de ser una ficció la base de la qual són les paraules. És, al meu entendre, el que tracta de insinuar el poema següent, "Narcís", tradicional representació del poeta; allò que contempla -allò que escriu- està descentrat -el concepte és de Maurice Blanchot-, exterior al món i exterior al saber, un centre absent en moviment constant, sense centre; és el que l'escriptor francés anomena Fora. La resta és la catàstrofe, la pèrdua, "la buidor de la nit".
En el llibre, els records, el pas del temps, tenen una visió, quasi bé sempre, molt tràgica. Hi ha un vers ben significatiu en aquest sentit: “Fou la vida un combat sense victòria”.
El pas del temps implica una bona dosi de tragèdia, i els records, fins i tot els de les vivències i coses agradables, sempre tenen un pòsit de tristesa. Estellés ho va veure de manera inimitable en aquell poema que comença: "Animal de records, lent i trist animal". El vers que cites, "Fou la vida un combat sense victòria" és l'acabament o corol·lari del poema titulat "Ciutat", un dels primers de la part central del llibre, "Sense retorn", en la qual el subjecte líric recorda des d'una òptica canviant, del present al passat i viceversa, com el vers que assenyales o aquell altre, "exiliat del passat en el teu paradís", però en aquest cas concret des de l’òptica dels perdedors, temps anteriors relacionats amb la seua infantesa o adolescència.
Front al poder destructor del pas del temps, hi ha l’amor. En el poema “La muntanya”, trobem el tema del “carpe diem”.
No tot és drama, ni tristesa. Ben sovint l'amor i el tema del carpe diem, com tu molt bé assenyalés, el paisatge, la mateixa poesia i l'art, la confiança i el desig d'un futur millor, s'imposen en el poema, amb l'esperança, com escrivia Sylvia Plath, d'heretar la terra i, sobretot, amb el desig de fruir d'aquesta meravella que és el fet de viure.
 “Qui som i d’on venim?” et preguntes al poema “Sense resposta”, i conclous: “no seran contestades,/perquè l’autèntica resposta és dura.” I tanmateix ens la seguim formulant.
És el penúltim poema de la part central del llibre i actua en certa manera com a resum; la identitat del títol en el poema i en aquesta tercera part així ho sembla indicar. Corol·lari d'aquest viatge al passat, a l'adolescència, o d'aquesta relació dialèctica, no enyoradissa, entre passat i present. Resum també d'una visió del poema que arranca, com he dit, de la catàstrofe, de la insatisfacció, i és una visió al voltant del buit, un emmirallament davant la pàgina en blanc. "Una casa buida", el poema que ve a continuació, tracta d'omplir el mateix paper respecte a tot el poemari.
 A l’apartat “Història” sembla que amb els tres poemes que hi ha es vol ordenar tots els dubtes que hi apareixen a “Sense resposta”.
Les dues darreres parts volen ser reflexions al voltant de la poesia i de l'amor, amb la intenció, potser, d'ordenar els dubtes i problemes de reflexions anteriors, però sense obviar les nombroses i constants contradiccions tan característiques de la mateixa vida.
Bo, no deixa de ser la meua lectura, potser mediatitzada per circumstàncies òbvies, però tan vàlida, ni més ni menys, com la d’altres que vulguen acostar-se al poemari sense judicis de valor ja preconcebuts.
Josep Manuel San Abdón


dimarts, 16 de setembre del 2014

CIÈNCIA I ÈTICA


SALVADOR MACIP I CHRIS WILLMOTT. Jugar a ser déus. (Els dilemes morals de la ciència). Edicions Bromera. Alzira. 2014.

     Salvador Macip (Blanes, 1970), és doctor en Genètica Molecular i dirigeix un grup de recerca sobre el càncer a la Universitat de Leicester (Regne Unit). Chris Willmott (Guildford, Regne Unit, 1967), va fer el seu doctorat a la Universitat de Leicester sobre la resistència als antibiòtics, i és professor del seu Departament de Bioquímica. Ell són els autors d’aquest llibre que va estar guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.
     Els últims anys els estudis en el camp de la biomedicina han assolit uns avenços extraordinaris, això que en molts casos significa una solució per a moltes malalties greus i per tant un major benestar per a la societat en general, planteja al mateix temps problemes ètics de difícil resposta. Podem crear nens a mida? Podem anar fabricant peces de recanvi per al nostre cos? Es pot permetre que els atletes prenguen substàncies dopans si aquestes no tenen uns efectes secundaris greus? Si es troba un mètode d’allargar la vida, qui hi podrà tenir accés? Voldries ser clonat després de morir? Té dret la policia a conèixer l’ADN de tots els ciutadans? Aquestes i altres qüestions es plantegen en aquest llibre.
     Jugar a ser déus consta de vuit capítols i un apèndix. Tots tenen la mateixa estructura. En primer lloc se’ns planteja una història de ficció, a partir de possibilitats que té avui la ciència o que està en vies de tenir en un temps molt pròxim. Per exemple, en el primer capítol se’ns presenten uns pares sords que demanen a un metge fer una fecundació in vitro i tenir també un nen sord. A partir de la ficció els autors ens plantegen una sèrie de qüestions de caràcter moral i inclouen la definició d’unes quantes paraules tècniques relacionades amb el tema a tractar.
     A partir d’ací se’ns explica l’estat actual del coneixement científic en el tema tractat, se’ns parla dels beneficis que hi aporta, però també dels possibles inconvenients, dels debats morals que s’hi propicien, i sovint se’ns expliquen casos polèmics en l’aplicació d’aquests nous descobriments científics. Es clouen els capítols amb un seguit de qüestions a favor i en contra per al seu desenvolupament.
     Els autors no donen una resposta a les preguntes que hi formulen, però ens donen unes eines per a que siguem capaços de reflexionar. Sovint els mitjans de comunicació acostumen a donar les notícies científiques amb un grau molt elevat de sensacionalisme aprofitant-se de la falta de coneixement dels lectors i possiblement del redactor que ha elaborat la notícia. El llibre ajuda a destriar el gra de la palla en aquest aspecte.
     També ajuda a desfer alguns mites propiciats per pel·lícules o per les llegendes urbanes. Avui en dia els mecanismes de control sobre els estudis científics són més seriosos del que han estat en la vida.  O quan es parla dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Així se’ns diu que només un 4% dels estudis fraudulents que s’han retirat de revistes científiques havien estat patrocinats per una companyia farmacèutica.
   Així mateix es denuncia que de vegades la difusió de fraus científics poden afectar la vida de moltes persones. Així, l’any 1998 el dr. Andrew Wakefield que associava la vacuna triple vírica (contra la xarampió, la rubèola i la parotiditis) amb l’autisme. Malgrat que amb el temps es va demostrar que l’estudi havia utilitzat mètodes irregulars, molts pares van deixar de vacunar els seus fills, de manera que el percentatge de nens immunitzats al Regne Unit que era del 98% als anys noranta del segle passat, al principi d’aquesta dècada era del 78%, i en algunes zones com Londres, va caure fins a 50%, augmentant espectacularment els casos de nens que han adquirit aquestes malalties.
     Jugar a ser déus és un magnífic llibre de divulgació científica, assequible a qualsevol tipus de lector, no cal ser un entés en aquests temes per a llegir-lo. De forma ben documentada i al mateix temps amena, ens aporta una informació seriosa per a que cadascú de nosaltres ens puguem fer una opinió davant dels descobriments científics espectaculars dels darrers anys.

Josep Manuel San Abdón


dilluns, 8 de setembre del 2014

CERCANT RESPOSTES


JAUME PÉREZ  MONTANER. La casa buida. Edicions Bromera. Alzira. 2014.
La casa buida és l’últim poemari de Jaume Pérez Montaner amb el qual va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot, l’any 2013. El llibre està dividit en quatre apartats. El primer porta per títol Sediment, consta d’un únic poema que es una declaració de com se’n construeix un. El poema es crea a partir del pòsit que deixen les coses essencials de la vida.
El segon apartat es titula Fidelitats. En el primer poema, Arbres, el ser humà apareix com un arbre atrapat per una “terra esquiva”, en un “furtiu paisatge”, això provoca esglai i fa que el subjecte poètic es pregunte on està la bellesa en aquest món. Potser la resposta es troba en el poema següent, titulat El poema. La poesia és el que ens purifica, el que ens fa somniar amb un món possible, el que dóna sentit a la vida: “la final i més bella/ justificació/ d’un sentit impensat/ en la nostra existència”. Tot i que en el tercer poema d’aquest apartat hi ha un cert desencís, ja que amb el pas del temps, els somnis van desapareixent i es queda el buit: “la buidor de la nit”.
Sense resposta és el títol del tercer apartat del llibre, ocupa la part central del poemari i consta de vint-i-set poemes. Un dels temes més habituals d’aquest apartat és el pas del temps. En el primer poema Assaig se’ns diu que la poesia serveix per a recordar el passat, “potser per fer-lo reviure”. Però reviure’l no consola. Hi trobem tot un seguit de poemes, en què el subjecte poètic es presenta en la maduresa de la vida i manifesta un profund pessimisme: “Fou la vida un combat sense victòria” – escriu. Fins i tot es descrita la seua mort: “Un lladre astut entra en la teua sang,/ ressegueix el teu cos/ i tanca els teus ulls”.
En aquest apartat hi trobem diversos poemes d’amor. Des d’un poema ple de sensualitat, Racó de l’albir, on se’ns descriu un juvenil descobriment de l’amor i del sexe, a la incomunicació dels amants en Ocell. També hi trobem una invitació a gaudir del moment, abans que el temps s’ho emporte tot per davant, en el poema La muntanya: “Ara fruïm aquesta meravella/ el simple fet de ser i ser ací.” O el poema Ara, on se’ns parla d’un bell i llarg amor.
En aquest apartat hi trobem altres temes, com el paisatge. En el poema Otos se’ns presenta un paisatge idealitzat, amb versos, la companyia dels amics...També sovintegen els homenatges; a P. Valery, J. Joplin, G. Brassens, J. Miró... Però destacaria, sobretot, l’entranyable homenatge a Ausiàs March i V. A. Estellés en el poema Joc de daus, on els dos poetes comparteixen taula al voltant d’un arròs al forn.
Destacaríem, per últim, el poema que dóna títol a l’apartat, Sense resposta. El subjecte poètic, com tants altres que l’han precedit al llarg del temps, es pregunta: “Qui som i d’on venim?”, però la pregunta no obté resposta: “perquè l’autèntica resposta és dura”.
El quart apartat Història, comença amb un poema que porta per títol Intrús en la teua nit, en el qual veiem que el poema apareix sense avisar, que flueix de forma natural. Continua amb Escriure ara, on presenta l’intent de compondre un poema d’amor, descobrir l’inconegut de la persona estimada, i que aquestes paraules sobrevisquen més enllà de la vida. Es tanca aquest apartat amb Un poema d’amor, que sembla un resum d’allò que ha volgut ser la poesia per al subjecte poètic. Una manera d’ordenar el món.
No return (maig 2013), és últim apartat d’aquest llibre, consta d’un únic poema i en ell s’enfronta el ser humà amb la seua finitud.
Amb La casa buida, Jaume Pérez Montaner ens presenta un llibre profund, amb  el ser humà enfrontat amb les eternes preguntes. En alguns moments és pessimista, però també sap trobar en l’amor, la poesia i en els petits plaers de la vida, sinó una taula de salvació, sí d’alleujament en el tràgic destí del ser humà.
Josep Manuel San Abdón


dimecres, 27 d’agost del 2014

ENTREVISTA AMB MANUEL BAIXAULI



Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor. Es va donar a conèixer l’any 1998 amb el recull de contes Espiral (Proa), l’any 2001 va publicar Verso(Ed. Bromera). Però va ser amb L’home manuscrit (Proa, 2007), guardonada amb diversos premis, que va ser àmpliament conegut en l’ambient literari. Fa uns mesos va publicar La cinquena planta (Proa). Està basada en un fet real, l’autor va patir l’any 2005 el síndrome de Guillain – Barré, durant quaranta – dos dies va quedar postrat a l’UCI de l’hospital amb paràlisi total. Després es va anar recuperant, a poc a poc, durant quatre mesos en un sanatori. 
La novel·la està narrada amb una tècnica i un estil impecable. Té una estructura pròpia d’un documental, on es dóna veu a diversos personatges i on conviuen diferents gèneres literaris. Tot això fa que la seua lectura siga molt atractiva. Sobre La cinquena planta i altres qüestions de la seua obra literària hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.

-          Per què la presència de la mort és tan important en els teus llibres?
Llevat d’unes desenes d’anys, passem la resta del temps morts. Els morts estan presents a cada moment de la nostra vida quotidiana, i no sols en el record. Les parets que ens acullen, gran part dels llibres que llegim, molta de la música que escoltem, del cine i de la pintura que veiem, són obra de morts.
-        Has dit en alguna entrevista, i es pot llegir en la novel·la, que en el sanatori en què vas estar ingressat, ningú no s’havia plantejat mai per què no es podia accedir a la cinquena planta. Representaria aquest lloc el món dels malsons, del subconscient, d’aquelles coses desagradables de les que volem fugir?
Hi ha molta gent que no es planteja res que vaja més enllà de les necessitats pràctiques de cada dia. Si els parles d’alguna cosa que escape a la prosa quotidiana diuen, amb sorna, que estàs filosofant. I, precisament, el que ens diferencia d’un gos o d’una formiga és, sobretot, aquesta capacitat mental d’anar més enllà. Allò que en diguem vida espiritual. La cinquena planta no sols acull malsons, també hi ha el desig i les il·lusions.
-        Em una altra entrevista has dit que La cinquena plantaés una història real que t’has inventat.” Quin ha estat el seu procés de creació?
Sempre partisc d’alguna imatge. En aquest cas es tractava de l’interior de la cinquena planta de Sanatori, que em fou impossible visitar i que la meua imaginació, insatisfeta, ha ocupat. L’espai vetat ha esdevingut un brollador de personatges i de vivències.

-  El violinista Fix, Foto, Timoteu, Orofila...personatges que apareixen en la novel·la, viuen, voluntària o involuntàriament, al marge de les regles establertes per la societat. Per què t’interessen aquests personatges?
M’atrauen els individus imprevisibles. És trist endevinar com és un individu simplement per com va vestit o com es comporta. Les persones més interessants escapen als estereotips. Igualment, m’atrauen els individus que tenen un llum encés dins del cap. Una ambició, una esperança, que els empeny.
- La casa de B, la casa d’Orofila, la casa ambulant...hi moltes cases a la novel·la. Què fa que les cases siguen per a tu tema literari?
No m’ho vaig plantejar mentre escrivia, però és obvi, llegint La cinquena planta, i també L’home manuscrit, que els espais que habitem m’obsessionen. L’entorn arquitectònic condiciona molt l’individu. Pot constrènyer-nos o pot alliberar-nos, segons el cas.
El records de la infantesa que evoca B, tenen un aire molt trist, de vegades fins i tot provoquen una mica de por.
Em fascina la por. Fer-ne o patir-ne. És una emoció contradictòria, que em fa feliç i dèbil alhora.
Has escrit que “l’escriptura, que m’obligava a reviure l’infern, m’ajudà a perdre’n l’aprensió”. És la literatura, l’art en general, una forma d’alleujar els dolors?
I tant. L’art és una religió per a molts agnòstics. Expressar-se artísticament és fer un drenatge d’ombres personals. És útil per a l’autor, però també per al lector que s’hi identifica.
-  El fet de ser també pintor, t’ha influït a l’hora de crear els paisatges de la novel·la?
Jo crec que sí, de la mateixa manera que la meua pintura està influïda per l’escriptura. Sempre, quan escric, veig primer les escenes. Sóc un escriptor figuratiu, tot i que tracte de moltes coses que no es veuen.
Josep Manuel San Abdón


divendres, 27 de juny del 2014

ENTREVISTA AMB SALVADOR VENDRELL



Salvador Vendrell (Fortaleny,1955) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València i actualment és catedràtic de Valencià a l’IES Joan Fuster de Sueca. Fins ara havia publicat abundant material didàctic per a l’ensenyament del valencià, havia traduït diversos llibres de literatura infantil i juvenil, i havia estat coautor de diverses biografies. Així  mateix és columnista del diari Levante –EMV. Quan truquen de matinada(Onada edicions) és la seua primera novel·la, amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt” 2013. Sobre la novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

La novel·la es desenvolupa en tres espais temporals; la República i la immediata postguerra, l’anomenada transició democràtica i l’actualitat. Trobes que hi ha moltes coses en comú entre els tres temps?
Són tres moments de canvi, d’incerteses, en què es mouen moltes coses. Els dos moments passats són fonamentals per a la història, per saber d’on venim i qui som ara. El present és important perquè és el que vivim, però també perquè s’estan qüestionant moltes coses que durant la transició es van convertir en dogma. En el cas de la novel·la el que hi ha en comú és com viu aquests espais temporals el personatge protagonista i narrador principal. La República i la immediata postguerra les viu des de la perspectiva de quan era un jove militant contra el franquisme. Com que era historiador, investiga i es documenta sobre les memòries de la vídua d’un anarquista. En les seues investigacions es troba en aquella època en què es pensaven que ho podien aconseguir tot, però que acabà amb una derrota brutal. Viu aquells moments des de la perspectiva d’un jove que té molta il·lusió de canviar el món. Els lluitadors republicans són un exemple per a la seua lluita contra el franquisme. La transició la viu com va ser, per una banda es recuperen les llibertats, però per l’altra es fan moltes concessions. En nom de la “reconciliació nacional” s’hagué de renunciar a moltes coses. Després, la batalla de València va ser molt dura per a la gent que volia fer alguna cosa per recuperar els drets dels valencians. L’època actual se la mira ja com una persona madura de més de 50 anys. Amb molt d’escepticisme, però amb la convicció que sempre estarà de part dels mateix bàndol que considera de perdedors.
La transició, que justament aquests dies se’ns intenta vendre com a modèlica, llegint la teua novel·la, es pot veure que no tot va ser tan exemplar com diuen, sobretot al País Valencià.
No va ser exemplar en tot l’estat perquè es va voler oblidar massa coses. Es van fer moltes renúncies i es va negar bona part de la realitat. Quan li tanques la porta a la realitat, t’entrarà per la finestra, va dir una persona de trellat. Això està passant ara. Al País Valencià, a més, vam tenir una altra batalla, l’anomenada batalla de València, que va ser una maniobra que es va inventar per evitar l’èxit incipient del nacionalisme valencià. Una maniobra que ens ha resultat molt cara. Hem patit molt.
Quan truquen de matinada està plena de referents culturals importants per a la generació del protagonista, des del mateix títol, fins a la constant presència del Mestre, que no hi ha cap dubte que és Joan Fuster. Va ser aquest un dels propòsits que et va portar a escriure la novel·la?
En certa manera sí. Són els referents del protagonista, però es tracta d’uns referents compartits per tota una generació. Una generació que precisament és la dels néts d’aquells lluitadors anarquistes que ha accedit a la universitat, però que no va tenir més remei que lluitar contra el franquisme. Una lluita que d’una manera o altra no es va guanyar del tot o no es va perdre  del tot durant la transició. Qui va guanyar la batalla de València? Totes aquelles contradiccions ara estan eixint i són notícia de cada dia. I, ara, tenim una oportunitat molt gran, perquè s’estan altra vegada movent les coses. Aquest país no es pot permetre una altra derrota. I tenim moltes possibilitats de tornar-la a cagar. Són preguntes que es fa el protagonista de la novel·la amb un cert escepticisme, però sabent qui són els seus i que ha de seguir fent alguna cosa.
S’ha escrit que Camil és el personatge més complet de la novel·la. Hi estàs d’acord?
Us sorprendríeu de la quantitat d’interpretacions diferents de la novel·la. La meua intenció era que es veiera tot des de la perspectiva del narrador. És veritat, però, que Camil és una personatge molt potent, sobretot, per les seues vivències. La lluita en la transició no es pot comparar amb la lluita en una guerra civil. Això va ser molt dur. De totes maneres no he volgut fer una novel·la de personatges, sinó, com he dit, interpretar tres temps històrics des de la perspectiva de com els va viure un narrador. Els tres moments històrics també són protagonistes.
La relació entre Marta i Pere és una mica estranya, d’una banda són amics, però de l’altra sembla que hi ha un desig amorós no consumat. Per què has plantejat d’aquesta manera la seua relació?
Rafa Xambó ha volgut interpretar el personatge de Marta com una metàfora de la revolució que no es va poder fer. Durant la transició ho volíem tot i aconseguírem el que aconseguírem. Jo no estic ni d’acord ni en desacord amb la interpretació de Rafa. Quan tu escrius una cosa tens una intenció, però el text és dels lectors. La història de Marta i Pere em va eixir així. Els personatges, que moltes vegades agafen independència, ho volgueren així. Jo només ho vaig escriure. Evidentment la decisió és meua, perquè l’escriptor és qui fa els personatges com són, però mai no acabes de saber del tot per què fan una cosa o altra o per què has pres aquestes decisions. Crec que d’una manera o altra he aconseguit que els lectors estiguen pendents d’un tema més. Ningú no em parla, ni em pregunta, de les quatre vivències amoroses que hi ha en la novel·la i és una de les coses que crec que he treballat més.
Pere no aconsegueix cap relació amorosa estable, ni tampoc ha vist realitzats el seus somnis de jove. Consideres que els que érem els joves de la transició som una generació frustrada?
Si mirem com vivien els nostres avis i com vivim ara no podem considerar-nos una generació frustrada. Pere viu sol, però no està sol. No només hi ha una classe d’amor que es diu parella estable. Pere té els amics que són dones i homes i això és molt important per a ell. El problema de Pere i el de tota una generació és que s’havia fet unes expectatives durant la transició. Eren les expectatives d’un jove que ha hagut de madurar tocant terra, reconeixent la realitat, però això és la vida, no?

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 21 de juny del 2014

RETORN A LES ARRELS



JOAN BAPTISTA CAMPOS I CRUAÑES. Matèria d’aigua. Ajuntament de Castelló de la Plana. 2014.

Matèria d’aigua és el darrer llibre de Joan Baptista Campos publicat ja després del seu traspàs. Bona part de la seua obra està situada en diversos espais, sovint llunyans, producte de la seua experiència viatgera, Istambul, Quadern de l’Índia, Pavelló d’Orient, pel que fa a la poesia, o El món en dotze postals o El regal de la mirada, pel que fa a la narrativa. Altres estan situats en espais més propers, com Ciutat remor, on el record de la ciutat de Xàtiva és el principal protagonista. Amb el llibre que ara ens ocupa, J.B. Campos retorna al paisatge de la seua infantesa, El Grau de Castelló, lloc on va nàixer i que hi ha havia tingut protagonisme en Encenalls de la memòria, el seu primer poemari.
El llibre està dividit en tres parts. La primera porta un títol ben explícit, Retorn, en la qual apareixen els poemes més greus i profunds. Ja en el segon poema trobem una de les claus del llibre: “En el camí d’una vida llarga, o al final,/ si t’ha estat breu, retornes a casa.” La nostàlgia dels anys de la infantesa apareix sovint; la fragància i la llum d’aquell temps a “Crepuscle”, el record d’allò percebut pels sentits, les olors, els sabors...a Nocturn a la bocana; la presència constant del paisatge mariner a Marina amb xiquet, El Grau en la mirada, Carrer de davant o Línia de costa. Així mateix hi apareix el record d’espais ja desapareguts com a Llotja vella.
Però sobretot hi ha dos temes que hi destaquen, la declaració d’amor a la mar i la reflexió sobre el pas del temps. Pel que fa al primer tema, l’aigua es presenta com a font de vida en Aigua que ve de la mar, per això segurament escolta reverencialment el seu soroll en Remor, i a Línia de costa escriu: “Pots viure sense llum als ulls,/ però no t’oblides mai/ del murmuri de l’aigua.”
La presència del pas del temps apareix de manera crua en el poema L’única reverència de l’ésser, reflexió sobre la decrepitud física i la valentia per acceptar-la. A Platges de la infantesa el pas del temps és representat per la imatge del vell llagut d’algú que se’n va anar, però que encara solca l’aigua.
Tot i això sovintegen els poemes amb un missatge positiu, com el preciós poema amorós dedicat a la seua dona, Ulls de petons, el prec als mariners a ser fidels a les tradicions en Els amics de la barraca, o el desig de que mai no s’estronque la lluita pels ideals a Camí d’Ítaca.
La segona part del llibre porta per títol Temps de verema, continua en la línia de la primera. Aquesta vegada la mort té una destacada presència, la coneguda metàfora de la vida com a camí cap a la mort apareix al poema Aigua que corre entre el senill. Al poema Ingrata línia de l’horitzó, el subjecte poètic s’esforça en fugir de la mort, representada metafòricament per l’horitzó i escolta el seu cant com Ulisses escoltava el cant de les sirenes. Tot això ve suavitzat pel cant a l’amor del poema I tornarà l’estiu, o la visió d’un preciós dia d’abril a El matí transcorre.

La tercera part del llibre Final encès és la més emotiva. Comença amb un poema en què el subjecte poètic retorna a casa del avis i que representa la finalització d’un cicle vital. Hi ha el record de l’àvia, i en Carta a l’avi Batiste li escriu uns emotius versos, on li recorda un paisatge que ja ha desaparegut. Hi trobem, així mateix, un homenatge als poetes a Cançó del vell trobador, on se’ns convida a escoltar-los, o l’homenatge a un poeta concret, Miquel Peris i Segarra, en Vas i Véns.  Es tanca el llibre amb dos poemes alegres que ens conviden a festes, Tavernera de la mar i Festes al Grau.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 11 de juny del 2014

ENTREVISTA AMB MARC PALLARÉS



Marc Pallarés compagina la tasca de professor de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló amb la de docent de llengua a l’ensenyament secundari, i encara li queda temps per a escriure novel·les. Amb la primera, Ull verds (Columna), va guanyar el Fiter i Rossell d’Andorra de l’any 2008, amb la segona, Sí, podem? (Onada edicions), va guanyar el premi Llorenç Villalonga de novel·la a Ciutat de Palma 2012. Una història sobre les contradiccions humanes, el xoc, de vegades inevitable, entre els ideals i la realitat, sobre el desig de canviar la societat i la impossibilitat de fer petits canvis en les nostres vides. Sobre aquesta novel·la hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.
-                     Ha estat Obama i el seu període de govern l’inspirador de la novel·la?
Sí, la llavor de la novel.la va ser Obama. Penso que a moltes persones ens va despertar les ganes de lluitar per un món millor. Potser ho portàvem interioritzat, però ho teníem en algun racó i ells ens ho va despertar i va fer que tinguérem ganes de parlar-me, de sentir-ho.
-                     Cap de les parelles de la novel·la no té una relació satisfactòria, només Félix i Mercè, progres del 68, manifesten que han estat tota la vida enamorats. Ha estat voluntàriament buscada, a l’hora d’escriure la novel·la, aquesta insatisfacció o fracàs de les relacions de parella entre els més joves?
En realitat no és una cosa buscada, bé, que Fèlix i Mercè tinguen una història d’amor d’aquelles que cap sotrac pot fer trontollar, sí, que ho tenia previst, però que els personatges més joves hagen fracassat amb l’amor no era una part de la subtrama que estiguera planificada. El que passa és que, per donar els missatges que volia transmetre, va resultar que vaig necessitar que la cosa vinguera així. Però en cap cas volia “condemnar” la generació jove al fracàs sentimental com a generalització.
-                     Dels protagonistes de la novel·la, Aleix és l’únic que no té grans ideals, i després del parèntesi de la seua relació amb Sheila, té clar el seu camí. Els grans ideals porten a grans frustracions?
Efectivament, jo el que volia era posar sobre la taula la següent contradicció: dues persones amb uns ideals ferms (Fèlix i la seua neboda Marta) i moltes ganes de canviar el món, resulta que són incapaços de canviar les seves vides, els hi costa prendre decisions valentes. Aleix, en canvi, no té grans pretensions, les lluites socials li resulten indiferents, però sí que és capaç de conduir el seu destí i de decidir que fa amb la seua vida. La contradicció és ben curiosa, hi ha persones que voldrien moure el món amb les seues mans i, en canvi, allò que tenen a l’abast i que podrien modificar-ho és veuen incapaços de fer-ho.
-                     No creu que la novel·la ens deixa sense esperança? No creu possible el canvi de la societat amb petites aportacions individuals?
Bé, és veritat que els dos personatges que volen un món millor acaben topant amb la realitat, dura, però jo no diria que la novel.la ens deixa sense esperança, diria que ens planteja que de vegades aquesta esperança es refreda i, llavors, cal reformular-se certes coses. I que potser el primer que hem de fer és ordenar la nostra vida, atés que és la millor manera d’estimular i refermar les nostres ganes de canviar el món.
-                     La seua novel·la ens apropa a la realitat de la societat actual. No creu que és una cosa que els manca a una bona part dels novel·listes valencians actuals? Bé, en el meua cas, amb Ulls verds vaig narrar una història que arrancava l’any 1939. Va ser un honor per mi que Joan Triadú destacarà a la premsa que un noi nascut als 70 fóra capaç d’escriure una història com aquella, ocorreguda abans del meu naixement. Però ara m’interessava explicar una història del present. Imagine que a molts escriptors encara els resulta més motivant escriure sobre esdeveniments passats, però, tot i així, també es publiquen novel·les sobre temes d’actualitat amb un nivell notable.

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 24 de maig del 2014

CASTOR: UNA HISTÒRIA D'INTERESOS I IRREGULARITATS



 JORDI MARSAL. Castor: la bombolla sísmica. Barcelona. Edicions Saldonar 2014

La jove editorial Saldonar ha llançat una col·lecció de llibres d’actualitat anomenada “Periodistes”, escrits per membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tenen com a propòsit escriure sobre temes silenciats o poc tractats en els mitjans de comunicació. Aquest és el segon llibre de la col·lecció.
El projecte va començar a gestar-se l’any 1994, quan un enginyer que havia treballat en el jaciment de petroli d’Amposta va pensar de donar-hi una altra utilitat emmagatzemant gas, per això es va constituir una estructura empresarial bàsica amb una empresa canadenca per a començar a demanar autoritzacions. Posteriorment, s’afegiren altres empreses més poderoses al projecte fins a constituir-se l’any 1998 Escal UGS. Després d’algunes dificultats per a obtenir els permisos, l’any 2002, amb Rodrigo Rato com a ministre d’Economia, s’inclou el projecte Castor en la planificació estratègica d’instal·lacions gasistes  fins el 2008. Als canadencs, se’ls suggereix que per a facilitar les relacions amb el govern, s’afegisca a la societat una empresa espanyola, així és com  entra en escena ACS, la corporació presidida per Florentino Pérez, que al final acabaria sent-ne el soci majoritari.
A partir d’aquest moment, comencen a succeir-se una sèrie d’esdeveniments, que els terratrèmols dels passats mesos de setembre i octubre han acabat desemmascarant, tal com diu l’autor de llibre, “un cúmul de despropòsits, fruit d’un intricat joc d’interessos”.
Llegint el llibre ens assabentarem com Mariano Suñer, un matí d’agost de 2007, en comprar un diari de Castelló, va veure com la planta terrestre del magatzem de gas submarí estava situada tot just damunt de la seua finca. Podrem saber el paper jugat pel secretari general d’Indústria del govern de Zapatero, Ignasi Nieto. Com Florentino Pérez ha sabut moure els fils, manejant els ministres de tots els governs, i arribar a signar un contracte en què passe el que passe, sempre surt guanyant.
També coneixerem la personalitat de Recaredo del Potro, president de la companyia Escal UGS des de 2005, que ha estat la cara amable de l’empresa i que sap moure’s pels ministeris de Madrid com per casa. Podrem llegir la lluita del poble d’Alcanar des del primer moment contra el projecte, però també la bona acollida del poble de Vinaròs, que va veure en el Castor l’arribada d’una autèntica pluja de milions. Així mateix, coneixerem la opinió d’uns quants experts que denuncien les irregularitats tècniques que s’han produït en la posada en marxa d’aquest projecte.
El llibre està escrit amb una gran agilitat, malgrat la gran quantitat d’informació que conté; el relat es va seguint amb un interès creixent i posa al descobert la gran quantitat de tripijocs que els poderosos i els governs sovint porten a terme a esquenes dels ciutadans.
Josep Manuel San Abdon


dilluns, 28 d’abril del 2014

UNA LECTURA DE LA POESIA DE GERARD VERGÉS

El passat 23 d'abril moria l'escriptor Gerard Vergés. L'any 2001 vaig escriure aquest article sobre la seua poesia, en una publicació dedicada a la seua persona titulada, Jo sóc aquell que em dic Gerard. Servisquen aquestes línies d'homenatge i record.

El poeta i els escriptors
Són molts els escriptors que habiten els versos de Gerard Vergés, alguns dels quals són manllevats textualment en el llibre L’ombra rogenca de la lloba. El primer vers conegut del poeta de Tortosa és “Jo sóc aquel que em dic Ròmul, romà”, clara referència al decasíl·lab del poeta de Gandia: “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March”. L’alter ego del poeta, Remus, en la primera cita diu: “No és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre Ròmul”.
Al mateix llibre l’autor manlleva un altre vers d’Ausiàs March: “Jo em record bé del temps tan delitós”, i Remus aclara: “No diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat, inevitablement embellit en el record”. El record, la memòria del temps passat, com veurem més avant, és un dels temes primordials de la poesia de Gerard Vergés, sobretot en el llibre Long play per a una ànima trista.
L’enorme poeta de Gandia és també present al llibre Long play... en el poema “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, en el qual es parodia el seu estil i es converteix en un homenatge al poeta valencià. Al mateix llibre hi ha el poema “Antologia dels poetes més estimats” on Gerard Vergés repassa tots els poetes que ell més admira i dedica un espai a Ausiàs March “que conec pam a pam, com el cos dolç/ d’una dona estimada llargament”. El títol del tercer llibre de poesia de l’autor Lliri entre cards és una altra mostra fefaent de la seua admiració cap a Ausiàs March.
L’altre gran autor admirat per Gerard Vergés és Shakespeare, als versos 23 i 146 de L’ombra... en ret homenatge. A l’esmentat poema “Antologia dels poemes més estimats” manifesta la fascinació que desperta en ell l’autor de Hamlet: “Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies/ que, de tots els meus llibres, només Shakespeare/ està tan esllomat com un esclau.” I el poema “When in the chronicle of wasted time” del llibre Lliri..., està dedicat “A Shakespeare, el més gran.”
Tornant al poema “Antologia dels poetes més estimats” trobem d’altres escriptors admirats pel nostre poeta. En primer lloc Carles Riba i Pere Quart “que els tinc a una fornícula de l’ànima/sempre amb un pom fidel de flors boscanes.” També hi ha un lloc per al rector de Vallfogona, “que l’ànima afligida consolava”, de qui pren el vers 182 de L’ombra... i on Remus comenta que “Al nostre Barroc hi ha un astre que lluu indiscutible: Vicenç Garcia, rector de Vallfogona.” Al llibre Lliri... se li dedica el poema
“Noia pentinant-se a la platja”. Seguint amb la lectura del poema apareix Vicent Andrés Estellés, “un riu d’imatges fulgurants”, la petjada del poeta de Burjassot es fa palesa en els poemes del poeta de Tortosa que fan referència a la memòria, com ara “Parlo d’un riu mític i remorós”. I a L’ombra... qualifica de “portentosos” els seus llibres Les acaballes de Catul, Horacianes i Ora marítima. Al poema hi ha un lloc també per a Vicente Aleixandre, Pablo Neruda i Federico García Lorca, dels quals declara que “si escric versos,/ les arrels del meu vers en ells s’arrelen”. A Aleixandre també hi fa referència al vers 39 de L’ombra..., i a Neruda el rememora al vers 261 del mateix poemari.
Per a Dante i Petrarca també hi ha un record en aquest poema, però no és l’única presència en la poesia de Gerard Vergés. Dante apareix a L’ombra... en dues ocasions, els versos 35, 264 i 287 es deuen a la inspiració del gran poeta italià. Petrarca hi és també present com a patrimoni de la humanitat al poema “Invasió dels E.T.”, del llibre Long play... i a Lliri..., se li dedica el poema “Se’l dolce sguardo di costei m’ancide”, traducció del sonet CL.
Juntament amb Shakespeare, l’altre poeta anglès pel qui declara que exerceix sobre ell una gran fascinació és Eliot, que deixarà els versos 127 i 171 al poeta a L’ombra.... Altres veus són reclamades per l’amor del poeta en aquest mateix poema: Kavafis, Rimbaud, Verlaine, Hölderlin, Rilke, Sandburg, Allan Poe i Gabriel Ferrater.
Però encara n’hi ha més a L’ombra..., a banda dels ja esmentats, són manllevats versos de: Virgili, J. Brossa, J.V. Foix, Keats, F. Villon, Píndar, J. Prevert. A més hi ha referències a La Fontaine, Espriu, Homer i Joyce. Alguns d’aquests escriptors reapareixeran en llibres posteriors, on a més trobarem d’altres noms: W. Faulkner, Llorenç Vilallonga, Ovidi, M. Martí Pol, Catul, Góngora, Ray Bradbury, Cerverí de Girona i García Márquez. Tot això ens porta a l’últim vers del ja repetidament esmentat poema “Antologia dels poetes més estimats”, De tot el que hem llegit, n’hem fet substància, perquè com ha escrit Pere Rovira: “escriure és, entre altres coses, una conseqüència d’haver llegit, i, inevitablement, una manera de llegir. Una operació que no permet distraccions, en la qual la veu de l’autor no està sola: tant si ho vol com si no, porta dintre altres veus literàries, i d’elles depèn la seva singularitat.1

El paisatge i la memòria

El paisatge de les Terres de l’Ebre té una importància cabdal en la poesia de Gerard Vergés; ja als primers versos de L’ombra... hi ha una clara referència a aquest paisatge que constitueix l’entorn on s’ha desenvolupat la vida del poeta: “aquell riu ample, amb tarongers florits,/ i, més amunt, la terra roja i dura/ d’oliveres i vinya, el cel d’estiu/ com la fulla esmolada d’una espasa.
Al mateix llibre, escrit l’any 1982, trobem un text d’una enorme actualitat en el moment d’escriure aquestes línies; Sant Mael va arribar a Tarragona, vers el 1260 i a prop del barri de Torreforta, se li aparegué la vident Cornufícia, que “li va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut del delta, eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de rates.”
I estretament unida el paisatge apareix la memòria en els poemes de la primera part del llibre Long play..., on el poeta recrea la seua infantesa i on de vegades es fa palesa la petjada del poeta V. Andrés Estellés. Al primer poema, “Explicació inicial”, declara el poeta que escriu “sense nostàlgia”, sobre un temps que va ser “bell i feliç”, ja que “el mot Nostàlgia/ en puritat vol dir tornar al dolor”. Alguns dels poemes ens presenten, en efecte, el món de la infantesa com el paradís perdut, amb la presència d’un món mitificat en el record com el paisatge del riu Ebre amb la presència de molts elements ja desapareguts com al poema “Parlo d’un riu mític i remorós”, o el record dels olors que configuraren el seu univers infantil, amb la presència una vegada més del riu en “Poema que tracta de distintes varietats d’olors”. Però malgrat l’explicació inicial, el dolor hi és present en algun d’aquests poemes perquè recordar el que hem perdut sempre és dolorós, així com el mateix record del dolor, al breu “Guerra civil” és ben explícit al tercer vers “I el terror era immens, immens, immens”, o a “Catedral” on descobreix la presència de la mort, “Les campanes tocaven a difunt”, o a “El vell rellotge de casa dels avis” on la “cambra trista” del menjador de la casa dels avis, contrasta amb el món lliure dels estius en contacte amb la natura. I és que al record, res del que és humà li és aliè, la memòria és una de les característiques que configura el ser humà, tal com reconeix el poeta en aquest vers del poema “Fràgil com un vidre és la memòria”: “De cop comprenc que l’home és la memòria”.

Humor – ironia

Un dels trets que trobem en molts dels poemes de Gerard Vergés és l’humor, que aconsegueix mitjançant el recurs de la ironia, ell mateix s’autoproclama com a irònic en el segon vers del llibre “L’ombra...”: “de gest cansat i irònic”, el mateix recurs d’aquest llibre de desdoblar-se en dos personatges, Ròmul i Remus, en què el segon escriu notes explicatives a la poesia del primer, és una primera mostra d’aquest ús de la ironia.
Són als altres dos llibres que aquest recurs literari es manifesta de forma concreta seguint el següent mètode; el poema es desenvolupa al voltant d’un determinat tema, i acostuma a acabar amb un vers solt que actua com a sorpresa final, del contrast surt l’humor. En el llibre “Long play...”, el poema “Fets que succeïren el 1931”, refereix els esdeveniments més importants que tingueren lloc al llarg d’aquell any i acaba amb el vers: “Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo”. En “Escrit a la taula del meu laboratori”, l’autor ironitza sobre el seu ofici, després de contemplar la sang preparada per a fer analítiques dins de tubs d’assaigs, escriu: “Heu cregut mai en faules de vampirs?”. El futur de la terra és motiu d’ironia al poema “En una galàxia perduda, en un petit planeta”, estem a l’any 30.000 de l’era de Saturn, un mestre explica als alumnes com era el món dels nostres dies, el mestre anuncia als alumnes que un dia els durà a veure uns arbres que fan flor, i que es diuen llimoneres i que la flor és petita i perfumada, i l’alumne exclama: “I això la veritat, jo no m’ho crec”, el poema és al mateix temps una denúncia sobre el futur al que es pot veure abocada la terra. D’aquest llibre podríem destacar, així mateix, el poema “Mitològica”, on se’ns explica el naixement de Venus a partir de la castració d’Urà, Júpiter des de l’Olimp exclama: “- Una femella més i un mascle menys”.
En el llibre “Lliri ...” podem trobar diversos exemples del mateix estil. En el poema “Brucella melitensis”, la marquesa de Morella agafa les febres de Malta, tot fa suposar que es obra del dimoni, el marquès pelegrina a Roma i el bisbe de Tortosa ordena misses, “Però som a l’any mil. Mai no sabràs/ que la culpa no fou de Satanàs, / sinó d’un tendre i exquisit formatge.” En “La dona lletja” hi fa un retrat d’una dona lletja que pel caràcter corrosiu ens recorda la poesia de Quevedo. En “Sonet cibernètic” el poeta ironitza sobre la falta de sentit d’una poesia feta per ordinador. En “Barroc venecià” el poeta ens presenta una visió exquisida de Venècia que de cop es veu malmesa per l’arribada dels turistes: “Les aigües del Canal es posen tristes. /S’omple el cor d’una amable solitud./ (La porta s’obre i entren els turistes.)

L’amor

A la segona part del llibre “Long play...” apareixen tot un seguit de poemes que tenen l’amor com a tema principal; aquest apartat comença amb una cita de Lawrence Durrell: “- Amb una dona només es poden fer tres coses – va dir Clea, un dia -. Pots estimar-la, pots sofrir per ella o la pots convertir en literatura.” El poeta opta majoritàriament per l’última opció, fer literatura sobre l’amor, ja el primer poema de la sèrie “Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March”, és un homenatge al poeta de Gandia, un cant a la seua manera de cantar a l’amor. Al poema “Molt retòricament un poeta plora el desamor de la seua aimia”, el poeta parodia el estil de la poesia amorosa romàntica amb un to que la converteix en un exercici d’ironia, recurs que també utilitza en “Desig i passió de Palmira”. També un exercici merament literari realitza al poema “Suggerit per títols diversos que em vénen a la ment”.
Poemes de les mateixes característiques trobem a “Lliri...”; al poema “Peripècies dels amants” el poeta escriu una mena de divertiment amorós amb un irònic i simpàtic vers final. Als sonets “No lover ever found a cure for love” i “Nom entre els noms, dona entre les dones” el poeta s’adreça a la seua estimada amb una visió de l’amor un punt idealitzada, amb un exercici literari purament retòric.
Tot i això i tornant al llibre “Long play...” trobem un altre tipus de poema amorós, escrit més des del sentiment, com els records de l’amor dels poemes “Maig d’amor”, on el poeta presenta l’amor com un dels valors més importants: “Res no val tant com un instant d’amor”, o el bellíssim “Terra de malenconia”. També recorda un amor passat a “Simfonia número 10. Adagio”, però aquesta vegada amb una mena d’exaltació interior, recordant amb força l’alegria d’aquells temps passats: “Eren dies de festa. Com un càntic”. Però on expressa més explícitament la relació amor – poesia es al poema “Memory and desire”, on el poeta manifesta la seua preferència per estimar abans que escriure un poema sobre el amor: “Voler fixar l’amor en un poema/ (...) / és cosa detestable. Prefereixo prendre’t per la cintura, i, caminar, /(...) / i estimar-te.” Encara que la poesia pot ser motiu per a ser estimat, com expressa el poeta en els darrers versos del poema “Torneig d’amor” del llibre “Lliri...”: “Jo et llegeixo els meus versos, i tu calles, / però em mires i – còmplice – somrius. / Quan el sonet acaba, véns i em beses.

Josep Manuel San Abdon





1 PERE ROVIRA (2001). Els espills d’Enric Sòria. Avui. 12 – IV - 2001