divendres, 27 de juny del 2014

ENTREVISTA AMB SALVADOR VENDRELL



Salvador Vendrell (Fortaleny,1955) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València i actualment és catedràtic de Valencià a l’IES Joan Fuster de Sueca. Fins ara havia publicat abundant material didàctic per a l’ensenyament del valencià, havia traduït diversos llibres de literatura infantil i juvenil, i havia estat coautor de diverses biografies. Així  mateix és columnista del diari Levante –EMV. Quan truquen de matinada(Onada edicions) és la seua primera novel·la, amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt” 2013. Sobre la novel·la hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

La novel·la es desenvolupa en tres espais temporals; la República i la immediata postguerra, l’anomenada transició democràtica i l’actualitat. Trobes que hi ha moltes coses en comú entre els tres temps?
Són tres moments de canvi, d’incerteses, en què es mouen moltes coses. Els dos moments passats són fonamentals per a la història, per saber d’on venim i qui som ara. El present és important perquè és el que vivim, però també perquè s’estan qüestionant moltes coses que durant la transició es van convertir en dogma. En el cas de la novel·la el que hi ha en comú és com viu aquests espais temporals el personatge protagonista i narrador principal. La República i la immediata postguerra les viu des de la perspectiva de quan era un jove militant contra el franquisme. Com que era historiador, investiga i es documenta sobre les memòries de la vídua d’un anarquista. En les seues investigacions es troba en aquella època en què es pensaven que ho podien aconseguir tot, però que acabà amb una derrota brutal. Viu aquells moments des de la perspectiva d’un jove que té molta il·lusió de canviar el món. Els lluitadors republicans són un exemple per a la seua lluita contra el franquisme. La transició la viu com va ser, per una banda es recuperen les llibertats, però per l’altra es fan moltes concessions. En nom de la “reconciliació nacional” s’hagué de renunciar a moltes coses. Després, la batalla de València va ser molt dura per a la gent que volia fer alguna cosa per recuperar els drets dels valencians. L’època actual se la mira ja com una persona madura de més de 50 anys. Amb molt d’escepticisme, però amb la convicció que sempre estarà de part dels mateix bàndol que considera de perdedors.
La transició, que justament aquests dies se’ns intenta vendre com a modèlica, llegint la teua novel·la, es pot veure que no tot va ser tan exemplar com diuen, sobretot al País Valencià.
No va ser exemplar en tot l’estat perquè es va voler oblidar massa coses. Es van fer moltes renúncies i es va negar bona part de la realitat. Quan li tanques la porta a la realitat, t’entrarà per la finestra, va dir una persona de trellat. Això està passant ara. Al País Valencià, a més, vam tenir una altra batalla, l’anomenada batalla de València, que va ser una maniobra que es va inventar per evitar l’èxit incipient del nacionalisme valencià. Una maniobra que ens ha resultat molt cara. Hem patit molt.
Quan truquen de matinada està plena de referents culturals importants per a la generació del protagonista, des del mateix títol, fins a la constant presència del Mestre, que no hi ha cap dubte que és Joan Fuster. Va ser aquest un dels propòsits que et va portar a escriure la novel·la?
En certa manera sí. Són els referents del protagonista, però es tracta d’uns referents compartits per tota una generació. Una generació que precisament és la dels néts d’aquells lluitadors anarquistes que ha accedit a la universitat, però que no va tenir més remei que lluitar contra el franquisme. Una lluita que d’una manera o altra no es va guanyar del tot o no es va perdre  del tot durant la transició. Qui va guanyar la batalla de València? Totes aquelles contradiccions ara estan eixint i són notícia de cada dia. I, ara, tenim una oportunitat molt gran, perquè s’estan altra vegada movent les coses. Aquest país no es pot permetre una altra derrota. I tenim moltes possibilitats de tornar-la a cagar. Són preguntes que es fa el protagonista de la novel·la amb un cert escepticisme, però sabent qui són els seus i que ha de seguir fent alguna cosa.
S’ha escrit que Camil és el personatge més complet de la novel·la. Hi estàs d’acord?
Us sorprendríeu de la quantitat d’interpretacions diferents de la novel·la. La meua intenció era que es veiera tot des de la perspectiva del narrador. És veritat, però, que Camil és una personatge molt potent, sobretot, per les seues vivències. La lluita en la transició no es pot comparar amb la lluita en una guerra civil. Això va ser molt dur. De totes maneres no he volgut fer una novel·la de personatges, sinó, com he dit, interpretar tres temps històrics des de la perspectiva de com els va viure un narrador. Els tres moments històrics també són protagonistes.
La relació entre Marta i Pere és una mica estranya, d’una banda són amics, però de l’altra sembla que hi ha un desig amorós no consumat. Per què has plantejat d’aquesta manera la seua relació?
Rafa Xambó ha volgut interpretar el personatge de Marta com una metàfora de la revolució que no es va poder fer. Durant la transició ho volíem tot i aconseguírem el que aconseguírem. Jo no estic ni d’acord ni en desacord amb la interpretació de Rafa. Quan tu escrius una cosa tens una intenció, però el text és dels lectors. La història de Marta i Pere em va eixir així. Els personatges, que moltes vegades agafen independència, ho volgueren així. Jo només ho vaig escriure. Evidentment la decisió és meua, perquè l’escriptor és qui fa els personatges com són, però mai no acabes de saber del tot per què fan una cosa o altra o per què has pres aquestes decisions. Crec que d’una manera o altra he aconseguit que els lectors estiguen pendents d’un tema més. Ningú no em parla, ni em pregunta, de les quatre vivències amoroses que hi ha en la novel·la i és una de les coses que crec que he treballat més.
Pere no aconsegueix cap relació amorosa estable, ni tampoc ha vist realitzats el seus somnis de jove. Consideres que els que érem els joves de la transició som una generació frustrada?
Si mirem com vivien els nostres avis i com vivim ara no podem considerar-nos una generació frustrada. Pere viu sol, però no està sol. No només hi ha una classe d’amor que es diu parella estable. Pere té els amics que són dones i homes i això és molt important per a ell. El problema de Pere i el de tota una generació és que s’havia fet unes expectatives durant la transició. Eren les expectatives d’un jove que ha hagut de madurar tocant terra, reconeixent la realitat, però això és la vida, no?

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 21 de juny del 2014

RETORN A LES ARRELS



JOAN BAPTISTA CAMPOS I CRUAÑES. Matèria d’aigua. Ajuntament de Castelló de la Plana. 2014.

Matèria d’aigua és el darrer llibre de Joan Baptista Campos publicat ja després del seu traspàs. Bona part de la seua obra està situada en diversos espais, sovint llunyans, producte de la seua experiència viatgera, Istambul, Quadern de l’Índia, Pavelló d’Orient, pel que fa a la poesia, o El món en dotze postals o El regal de la mirada, pel que fa a la narrativa. Altres estan situats en espais més propers, com Ciutat remor, on el record de la ciutat de Xàtiva és el principal protagonista. Amb el llibre que ara ens ocupa, J.B. Campos retorna al paisatge de la seua infantesa, El Grau de Castelló, lloc on va nàixer i que hi ha havia tingut protagonisme en Encenalls de la memòria, el seu primer poemari.
El llibre està dividit en tres parts. La primera porta un títol ben explícit, Retorn, en la qual apareixen els poemes més greus i profunds. Ja en el segon poema trobem una de les claus del llibre: “En el camí d’una vida llarga, o al final,/ si t’ha estat breu, retornes a casa.” La nostàlgia dels anys de la infantesa apareix sovint; la fragància i la llum d’aquell temps a “Crepuscle”, el record d’allò percebut pels sentits, les olors, els sabors...a Nocturn a la bocana; la presència constant del paisatge mariner a Marina amb xiquet, El Grau en la mirada, Carrer de davant o Línia de costa. Així mateix hi apareix el record d’espais ja desapareguts com a Llotja vella.
Però sobretot hi ha dos temes que hi destaquen, la declaració d’amor a la mar i la reflexió sobre el pas del temps. Pel que fa al primer tema, l’aigua es presenta com a font de vida en Aigua que ve de la mar, per això segurament escolta reverencialment el seu soroll en Remor, i a Línia de costa escriu: “Pots viure sense llum als ulls,/ però no t’oblides mai/ del murmuri de l’aigua.”
La presència del pas del temps apareix de manera crua en el poema L’única reverència de l’ésser, reflexió sobre la decrepitud física i la valentia per acceptar-la. A Platges de la infantesa el pas del temps és representat per la imatge del vell llagut d’algú que se’n va anar, però que encara solca l’aigua.
Tot i això sovintegen els poemes amb un missatge positiu, com el preciós poema amorós dedicat a la seua dona, Ulls de petons, el prec als mariners a ser fidels a les tradicions en Els amics de la barraca, o el desig de que mai no s’estronque la lluita pels ideals a Camí d’Ítaca.
La segona part del llibre porta per títol Temps de verema, continua en la línia de la primera. Aquesta vegada la mort té una destacada presència, la coneguda metàfora de la vida com a camí cap a la mort apareix al poema Aigua que corre entre el senill. Al poema Ingrata línia de l’horitzó, el subjecte poètic s’esforça en fugir de la mort, representada metafòricament per l’horitzó i escolta el seu cant com Ulisses escoltava el cant de les sirenes. Tot això ve suavitzat pel cant a l’amor del poema I tornarà l’estiu, o la visió d’un preciós dia d’abril a El matí transcorre.

La tercera part del llibre Final encès és la més emotiva. Comença amb un poema en què el subjecte poètic retorna a casa del avis i que representa la finalització d’un cicle vital. Hi ha el record de l’àvia, i en Carta a l’avi Batiste li escriu uns emotius versos, on li recorda un paisatge que ja ha desaparegut. Hi trobem, així mateix, un homenatge als poetes a Cançó del vell trobador, on se’ns convida a escoltar-los, o l’homenatge a un poeta concret, Miquel Peris i Segarra, en Vas i Véns.  Es tanca el llibre amb dos poemes alegres que ens conviden a festes, Tavernera de la mar i Festes al Grau.
Josep Manuel San Abdón

dimecres, 11 de juny del 2014

ENTREVISTA AMB MARC PALLARÉS



Marc Pallarés compagina la tasca de professor de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló amb la de docent de llengua a l’ensenyament secundari, i encara li queda temps per a escriure novel·les. Amb la primera, Ull verds (Columna), va guanyar el Fiter i Rossell d’Andorra de l’any 2008, amb la segona, Sí, podem? (Onada edicions), va guanyar el premi Llorenç Villalonga de novel·la a Ciutat de Palma 2012. Una història sobre les contradiccions humanes, el xoc, de vegades inevitable, entre els ideals i la realitat, sobre el desig de canviar la societat i la impossibilitat de fer petits canvis en les nostres vides. Sobre aquesta novel·la hem mantingut aquesta conversa amb l’autor.
-                     Ha estat Obama i el seu període de govern l’inspirador de la novel·la?
Sí, la llavor de la novel.la va ser Obama. Penso que a moltes persones ens va despertar les ganes de lluitar per un món millor. Potser ho portàvem interioritzat, però ho teníem en algun racó i ells ens ho va despertar i va fer que tinguérem ganes de parlar-me, de sentir-ho.
-                     Cap de les parelles de la novel·la no té una relació satisfactòria, només Félix i Mercè, progres del 68, manifesten que han estat tota la vida enamorats. Ha estat voluntàriament buscada, a l’hora d’escriure la novel·la, aquesta insatisfacció o fracàs de les relacions de parella entre els més joves?
En realitat no és una cosa buscada, bé, que Fèlix i Mercè tinguen una història d’amor d’aquelles que cap sotrac pot fer trontollar, sí, que ho tenia previst, però que els personatges més joves hagen fracassat amb l’amor no era una part de la subtrama que estiguera planificada. El que passa és que, per donar els missatges que volia transmetre, va resultar que vaig necessitar que la cosa vinguera així. Però en cap cas volia “condemnar” la generació jove al fracàs sentimental com a generalització.
-                     Dels protagonistes de la novel·la, Aleix és l’únic que no té grans ideals, i després del parèntesi de la seua relació amb Sheila, té clar el seu camí. Els grans ideals porten a grans frustracions?
Efectivament, jo el que volia era posar sobre la taula la següent contradicció: dues persones amb uns ideals ferms (Fèlix i la seua neboda Marta) i moltes ganes de canviar el món, resulta que són incapaços de canviar les seves vides, els hi costa prendre decisions valentes. Aleix, en canvi, no té grans pretensions, les lluites socials li resulten indiferents, però sí que és capaç de conduir el seu destí i de decidir que fa amb la seua vida. La contradicció és ben curiosa, hi ha persones que voldrien moure el món amb les seues mans i, en canvi, allò que tenen a l’abast i que podrien modificar-ho és veuen incapaços de fer-ho.
-                     No creu que la novel·la ens deixa sense esperança? No creu possible el canvi de la societat amb petites aportacions individuals?
Bé, és veritat que els dos personatges que volen un món millor acaben topant amb la realitat, dura, però jo no diria que la novel.la ens deixa sense esperança, diria que ens planteja que de vegades aquesta esperança es refreda i, llavors, cal reformular-se certes coses. I que potser el primer que hem de fer és ordenar la nostra vida, atés que és la millor manera d’estimular i refermar les nostres ganes de canviar el món.
-                     La seua novel·la ens apropa a la realitat de la societat actual. No creu que és una cosa que els manca a una bona part dels novel·listes valencians actuals? Bé, en el meua cas, amb Ulls verds vaig narrar una història que arrancava l’any 1939. Va ser un honor per mi que Joan Triadú destacarà a la premsa que un noi nascut als 70 fóra capaç d’escriure una història com aquella, ocorreguda abans del meu naixement. Però ara m’interessava explicar una història del present. Imagine que a molts escriptors encara els resulta més motivant escriure sobre esdeveniments passats, però, tot i així, també es publiquen novel·les sobre temes d’actualitat amb un nivell notable.

Josep Manuel San Abdón