LA ROCA INDESTRUCTIBLE DE LA MEMÒRIA VIVA

FELIU VENTURA. Com un record d’infantesa. Sembra llibres. Carcaixent. 2015. Il·lustracions de Daniel Olmo.

Com un record d’infantesa és el debut com a novel·lista del cantautor Feliu Ventura. El títol ens remet de seguida a una cançó d’un altre cantautor, Ovidi Montllor. En efecte, les cançons del cantant alcoià juguen un paper molt important en el desenvolupament de la història.

La novel·la és narrada des del punt de vista de Víctor, un jove xilè, dibuixant de còmics, nét d’un exiliat republicà, que el va criar després que els seus pares moriren, segons li van explicar, en un accident de cotxe. Quan mort el seu avi trobarà un missatge ocult en un disc d’Ovidi Montllor que el portarà a viatjar al País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, amiga de la seua mare, a través de la qual descobrirà l’autèntica història de la seua família.

Com un record d’infantesa està estructurada amb capítols breus encapçalats tots per un vers d’alguna cançó d’Ovidi Montllor. Víctor el coneix perquè és una música que sonava sovint a casa del seu avi, quan sap la seua voluntat que les seues cendres siguen escampades en un riu del terme d’Alcoi, demana permís a la feina per a viatjar al País Valencià, per a investigar sobre la vida del cantautor i poder fer-ne un còmic. A casa de Martina coneixerà més del cantant, però sobretot serà a través d’un vell músic que formava del grup que l’acompanyava, sabrà de tots el problemes que va tindré per a desenvolupar una carrera artística normal, sobretot a partir de l’anomenada Transició democràtica, quan aquells que impulsaven les seus actuacions durant la dictadura van arribar als ajuntaments i el van considerar una figura incòmoda. En aquest punt la novel·la és interessant per als joves lectors per a descobrir un cantant i un període de la nostra història recent.

Però allò més dur que descobrirà és l’autèntica història de la seua família, primer què va passar realment amb el seus pares, a través del relat de Martina, que li explica records i li mostra documents sobre ells. Després quan es trasllada a Alcoi per dipositar les cendres de l’avi, coneixerà un horrible episodi de la postguerra on ell es va vore mesclat  i que va ser la causa del seu exili.

Una de les principals virtuts de la novel·la és vore com va pujant en intensitat emocional. A cada nou capítol a mesura que anem coneixent, al mateix temps que el protagonista, noves dades del que li va passar a la seua família, la història va adquirint més i més interés. Feliu Ventura domina molt bé el ritme de la narració.

Un altre aspecte molt ben traçat és l’evolució del personatge, el seu avi ha volgut preservar-lo dels patiments de la seua família, per això al començament quan veu als carrers de Santiago una manifestació de familiars de desapareguts de la dictadura de Pinochet diu: “Jo, com molts altres compatriotes, me’ls mirava amb una certa indiferència.” Després quan sap tota la veritat s’implica totalment en la recuperació del passat.

La novel·la estableix un paral·lelisme entre els finals de les dictadures militars espanyola i xilena, sobre el peatge de silenci que es va tindre de pagar en un i altre cas. Max, el director de la revista per a la que treballa Víctor és un reflex d’un pensament que domina en les nostres societats i en els partits polítics dominants, quan veu una manifestació de familiars de desapareguts de Xile diu: “Ja és hora que passen pàgina. Si no ho fan, no avançarem mai.” Però tots tenim dret a saber, per això són avui els néts els qui reclamen la memòria dels avis, perquè com diu Víctor al final de la novel·la: “he comprès que junts formem part de la roca indestructible de la memòria viva.”

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB IVAN CARBONELL SOBRE LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE

Iván Carbonell Iglesias acaba de publicar La paciència del minotaure (Onada edicions), llibre amb el que va guanyar el X Premi Internacional de Literatura de Viatges “Ciutat de Benicàssim”. La paciència del minotaure és una novel·la excel·lent que ens convida a un viatge per a descobrir llocs i fets de la València de la Guerra Civil, però també ens transportarà a altres escenaris de la Segona Guerra Mundial com Amsterdam, Cracovia, Munic, Friburg...Evian, el protagonista, recorre de punta a punta aquest laberint europeu, per trobar-se cara a cara amb el minotaure al final del periple. De tot això hem mantingut la següent conversa amb l’autor.

-                     En l’entrevista que et feia arran de la publicació de La promesa del gal·lés, em deies: “El passat sovint tanca les claus per interpretar el present.” ¿És això el que va buscant Evian en el seu viatge per Europa quan mostra el seu interés pels fets de la Segona Guerra Mundial? ¿Queden encara molts focs no apagats i molts capítols sense tancar, com ell diu?

Efectivament, en el passat encara hi ha peces que no han encaixat, episodis sobre els quals no s’ha fet llum, com la mateixa traïció d’Anna Frank, i que encara poden afectar el present. Sovint en el passat trobem l’explicació per al present. Ara mateix, per exemple es compara el que està passant a Catalunya amb la declaració semblant que hi hagué allí als anys 30. Quasi un segle després aquell capítol interromput retorna al present amb noves formes i nous protagonistes, però sense deixar de ser una continuació.

-                     El senyor Ciscar mostra a Evian una València soterrada. En un altre moment mentre Evian i els seus amics visiten Munic, ell es queda sol fotografiant un carrer i diu “Aquell era un dels racons de memòria que passen desapercebuts, però que conten tantes coses (...). M’encantava aquell racó i aquell memorial.” ¿Vols reivindicar amb el llibre aquesta memòria històrica oculta?

I tant que sí. Munic és una ciutat que ha decidit al contrari que Berlín no fer un memorial explícit al terrible passat d’aquella ciutat. Has de buscar els memorials, les indicacions de les tragèdies. A la ciutat de València directament tot el patrimoni de la guerra i de la postguerra o el record de les grans injustícies ni està indicat ni s’ha decidit fer-ne res. Hi ha ciutats ocultes sota les ciutats que coneixem. I aquesta invisibilitat no hauria de ser.

-                     Un aspecte que m’ha interessat molt de la novel·la, és com vas enllaçant els fets; una cançó que et fa aclarir una història, una anècdota, un quadre, la referència a un llibre...Això requereix un treball molt complex, no?

No és tan complex perquè sovint quan escrius recordes algun quadre o alguna cançó que ja t’agradava d’abans, que coneixes i tens enregistrat prèviament. Quan dónes forma a la novel·la recordes aquella cançó o aquell quadre o aquella anècdota i aleshores encaixa fàcilment com si estiguera molt premeditat. De totes formes, he de reconèixer en dues autores, La cançó de Salomó de Tony Morrison i Harry Potter, volum 7 de J.K. Rowling aquesta idea de relacionar trama i cançons o rondalles. Llegint aquestes autores és com vaig entendre aquesta tècnica. 

-                     ¿Quina importància ha tingut el diari d’Anna Frank per al naixement de la novel·la?

La novel·la va nàixer abans de la idea d’incorporar el tema d’Anna Frank, però un viatge a Amsterdam i la lectura d’aquell dietari van aparèixer enmig de la redacció del llibre i van passar a ser determinants en la novel·la. Va ser una sort, la veritat, incorporar aquell tema que li venia com un guant al que pretenia contar.

-                     ¿Les diverses fotografies que il·lustren el llibre són l’origen de la novel·la o les has incorporat posteriorment?

Algunes les tinc col·leccionades en la memòria des de fa molt de temps, altres sí tenen una relació amb la idea inicial de la novel·la, com a motor de la creació de la trama, com passa amb la foto del jove Hitler, i altres són posteriors a meditar la trama i anar buscant materials. Però totes tenen una funció primordial sobre la lectura, algunes més que altres, clar. 

-                     Evian diu que és de l’Arsenal perquè el seu entrenador és Arsene Wenger, que té nom francés i cognom alemany, i a més és francés i parla alemany. Hi ha altres personatges a la novel·la, que com diu Raimon, tenen una identitat compartida. ¿Aquesta mescla d’identitats pot ser el Teseu que acabe amb el Minotaure i faça sortir la vella Europa del laberint?

És una manera molt intel·ligent i interessant d’enfocar el llibre. El minotaure és en principi un personatge que el lector ha de descobrir abans que el minotaure el trobe a ell. És un joc amb el lector, però també és cert que representa tots aquells camins interromputs de la vella Europa que encara no han conclòs, les ferides per tancar. El Teseu que seria Evian al llibre fins i tot ha de decidir què en fa, del minotaure, si acaba amb ell o deixa que continue al laberint que és la seua vida, de manera que la vella Europa continua sense acabar de cloure’s.

-                     A la novel·la el lector trobarà molts referents històrics. ¿Però, els fets que narres que van passar al cafè Copacabana del carrer La Pau de València, són reals o formen part de la ficció?

   Són una absoluta ficció, però sí que és cert que al carrer La Pau durant la guerra i abans hi havia una activitat política febril. Allí podem trobar un rastre d’Antonio Machado encara i sempre m’ha semblat un carrer fascinant. Els fets del Copacabana són una ficció, però pretenen recordar que hi hagué molts nazis que es refugiaren a la zona meridional del País Valencià, muntaren negocis i dugueren bona vida sota l’empara del règim de Franco. I això ja no és ficció, sinó una veritat implacable.

Josep Manuel San Abdón

CONVERSA AMB JOAN ANDRÉS SORRIBES SOBRE PEDRES MARCADES

Joan Andrés Sorribes ha publicat recentment Pedres marcades (Edicions Bromera), una novel·la ambientada a Morella, on uns fets ocorreguts a mitjan segle XIV tenen repercussió actualment. L’aparició d’un misteriós cadàver en restaurar l’ermita de Santa Llúcia, desemboca en una apassionant història on es combinen a la perfecció el misteri, la intriga, una història d’amor i una acció trepidant. De com s’ha gestat el llibre hem parlat amb l’escriptor castellonenc

-                     Com va sorgir la idea d’escriure Pedres marcades?

-                     Com sempre, si més no en el meu cas, el tema principal va ensopegar amb mi d’una manera casual en tindre coneixement de la descoberta de les restes d’un cadàver mentre es feia la restauració de l’ermita de santa Llúcia, fora murs de Morella. La cosa, per se, no tenia res d’extraordinari però alguna cosa em va dir que aquella era una història que m’abellia treballar. I tant va ser així, que el treball, llarg i acurat, ha quallat en l’actual novel·la.

-                     La novel·la està basada en fets reals?

-                     Bàsicament, sí. La novel·la, o potser fos millor parlar de les dos novel·les que conviuen en aquest llibre, està basada en dos fets reals separats temporalment per vora de set-cents anys. Un situat al segle XIV a la ciutat de Morella amb protagonistes reals, com ara un frare menoret del convent de Sant Francesc, Fra Guillen Escolà, o el mestre constructor de les esglésies del propi convent de Sant Francesc i de l’Arxiprestal de Santa Maria, Domènech Prunyonosa. L’altre fet, igualment real, passa a l’actualitat a les acaballes del segle XX i l’inici del XXI al voltant de la restauració de l’ermita morellana abans esmentada.Tots els fets estan documentats i jo m’he limitat a crear una trama literària per explicar les evidents relacions, realment existents, entre els dos fets i al temps jugar amb els buits que deixaven les dos històries amb una versemblança tal que al lector li costarà destriar realitat històrica de ficció literària.Penso que aquesta conjunció entre fets i persones reals amb situacions literàriament creades, és un dels aspectes dels que, personalment n’estic més satisfet.

-                     Pedres marcades vol ser un homenatge a Morella?

-                     Resulta evident que sí; però no és un homenatge gratuït. És un treball acurat per mostrar la realitat humana, especialment a través de la figura del vell Valerià de la Lloma. Així mateix, la realitat cultural es manifesta en els diferents registres del llenguatge. Com sempre passa a les meues novel·les, el paisatge i els escenaris, sempre reals i perfectament identificables, assoleixen la categoria d’autèntics protagonistes de l’obra. Penso que seria bo que, una vegada llegida la novel·la, el lector sentirà la necessitat de viure el fets literaris sobre els escenaris reals.

-                     Què tenen El Maestrat i Els Ports per a que situes l’acció de la majoria de les teues novel·les en aquest territori?

-                     Tenen autenticitat. Jo que sóc de La Plana em trobo molt lligat emocionalment a les terres interiors; els seus paisatges i la seua gent conserven encara vives moltes de les essències que ens han constituït com a poble. A la ciutat, per més que les nostres són encara de mesura humana, tots açò queda molt desdibuixat per un estrany concepte de la globalització que no compartisc. Això i una decisió personal de fer present aquest món interior que se’ns despobla i s’empobreix, cada vegada que el deixem al marge. I açò, malauradament, ho fem a diari.

-                     Hi ha constància històrica de la presència dels càtars a Morella?

-                     No sols a Morella; a tota la comarca de Els Ports i al Maestrat. Sembla que el darrer dels “perfaits” càtars, Guillem de Balibasté, en fugir del Llenguadoc francès, s’instal·là a les nostre terres, a cavall entre Morella i Sant Mateu. Hi ha qui parla d’ell com el “Bisbe de Morella”. Tota la part de Belibasté és històricament correcta.

-                     Dintre de quin gènere enquadraries la novel·la?

-                     Açò dels gèneres és més cosa dels crítics literaris que precisen classificar les obres, potser per fer-les més entenedores. Personalment jo no tinc cap predisposició inicial de treballar un gènere o un altre. La gent que ho entén diu que pot ser una novel·la negra, o una novel·la històrica o de misteri. Jo no sabria dir-vos; penso que de tot en té poc o molt. Si més no afegiria que té un mica de realisme màgic i un molt de novel·la etnohistòrica.

-                     Què et sembla la idea de Bromera d’incloure el teu llibre dintre de la categoria crossover?

-                     És una nova col·lecció que ha encetat Bromera (Pedres Marcades és la nº5) que pretén millorar l’oferta per a lectors “tot terreny”, a un preu més assequible. Sembla un sector a cavall entre la novel·la juvenil i la d’adults, per més que a mi se’m fa difícil destriar aquesta mena de fronteres. T’he de dir que jo no he participat en aquesta decisió que entra dintre del camp purament comercial. El que importa és que el lector la tinga al seu abast a un preu més raonable i, si m’he de guiar per l’acceptació de la gent, sembla que la idea funciona.

Josep Manuel San Abdón