Francesc Bodí acaba
de publicar La passejadora de gossos
(Ed. Bromera), una novel·la ambientada en la València posterior a l’esclat de
la bombolla immobiliària. A través d’una jove estudiant de Filosofia, que es
dedica a passejar gossos per a pagar-se els estudis, anem coneixent el món
particular dels seus propietaris, personatges que estan davant moments crucials
de la seua vida. Sobre aquesta novel·la hem mantingut la següent conversa amb
l’autor.
-
¿Per què tries la feina de passejadora de gossos per a Manela?
Manela és una estudiant de
filosofia a la Universitat de València. Necessitava una feina que fóra
compatible amb la seua dedicació acadèmica, un treball que poguera realitzar en
el seu temps lliure. I, alhora, el fet de passejar gossos em permetia (li
permetia) conèixer els clients. A través dels gossos coneix les seues vides,
els seus problemes, les seues històries. Com ella mateixa diu: “Quan una es
dedica a passejar gossos, d’alguna manera, quasi sense adonar-se’n, acaba
passejant els amos”. Les persones projecten moltes coses sobre les mascotes:
inquietuds, temors, dèries, il·lusions, desitjos... Les mascotes són una via
d’accés privilegiada a la intimitat de moltes persones, i en aquest cas
permeten que puga establir-se una connexió molt especial entre Manela i els
seus clients. El que vull dir és que cada corretja de gos du enganxada una
història, i amb totes aquestes històries entrecreuades Manela teixeix un tapís
de l’actualitat. Un tapís, és clar, ordit sobre el canemàs de la seua pròpia
història i, per tant, brodat amb la seua veu.
-
La novel·la està narrada des del punt de vista d’una dona, això ¿t’ha
suposat més dificultats que quan en les teues novel·les anteriors el
protagonista era un home?
No és la primera volta que use
una veu narradora femenina. No crec que m’haja suposat una dificultat especial.
Les novel·les es nodreixen de la realitat, però no podem oblidar que són un
artifici. L’art és un artifici. Vull dir que de bones històries n’hi ha moltes
en el món real, però allò que les converteix en novel·les és la forma de
contar-les. I la forma de contar-les vol dir l’estil, l’estructura, la
dosificació de la informació, l’espai, el temps, els personatges, el ritme, els
diàlegs, la fonètica de les paraules i de les frases, la vivesa i l’encert de
les metàfores... I la veu narradora, per descomptat. En aquest cas jo volia una
veu narradora en primera persona i femenina. Necessitava les dues condicions,
perquè el tema central de la novel·la és la capacitat de lluita i de superació
davant de les dificultats, la capacitat que té l’ésser humà de refer-se de les
caigudes i de seguir endavant. I, en això, les dones guanyen de bon tros. Les
dones no es rendeixen mai, potser perquè mai no han pogut permetre’s el luxe de
llençar la tovallola. Històricament han hagut de lluitar pels fills, per la
parella, pels iaios, per la família en general, per les injustícies dels
altres, i, si els sobra temps després de tanta lluita, lluiten per combatre la
seua pròpia desigualtat. Les dones són expertes en això de refer-se de les
caigudes. I jo necessitava açò mateix, algú capaç de fer bona cara al mal
oratge, algú capaç de dibuixar un somriure enmig del paisatge de l’actualitat.
No un somriure ingenu, és clar, sinó més aviat un somriure militant. Un
somriure de “sabem que ens heu fotut, però no ens fotreu el somriure”. No volia
transmetre un missatge pessimista, sinó mostrar que no podem llençar la
tovallola. Per tant, necessitava un veu femenina. Això ho tenia clar. El meu
paper ha sigut, en tot cas, fer-la versemblant.
-
Aquesta és la novel·la en què la teua professió està més present. Els
referents filosòfics són constats en la novel·la. ¿Has volgut reivindicar la
Filosofia en un moment en què s’ha quedat com a una cosa residual en els plans
d’estudi?
Aquest no és el tema central de
la novel·la, però és un dels temes. La protagonista estudia Filosofia, i les
coses que està vivint li susciten algunes reflexions filosòfiques. No són
reflexions llargues ni profundes. Són, diguem-ne, petites píndoles filosòfiques
que em serveixen per mostrar la pervivència i l’actualitat dels problemes
filosòfics. La filosofia no és un discurs antic, ni passat de moda, tal com han
volgut fer-nos creure els grans savis-ceba de la política i de la pedagogia. La
filosofia pertany a la vessant més essencial, més nuclear de l’ésser humà. Tothom
fa filosofia en determinats moments de la vida sense saber-ho; potser no la fa
de forma sistemàtica ni utilitzant lèxic específic, però la fa. I molts dels
problemes filosòfics de fa més de dos mil anys continuen vigents en
l’actualitat. La filosofia ens fa crítics, autònoms, lliures i, per tant, ens
fa feliços com a éssers humans. Ens fa més humans, en realitat. Tanmateix, si
mirem les darreres reformes educatives, sembla que als que manen no els
interessa que siguem crítics, autònoms i lliures. Ens volen dòcils i servils.
Ens entabanen amb models de felicitat falsos i superficials, deshumanitzats.
Estem governats per cínics i per hipòcrites, i no és veritat que la filosofia
no els interesse. Si l’han arraconada successivament dels plans d’estudi és que
sí que els interessa. Els interessa arraconar-la, enfonsar-la, fer-la
desaparèixer perquè no volen ciutadans, volen esclaus dòcils i embadocats.
-
D’altra banda , ¿has aprofitat el personatge de Gonçal, per a mostrar-te
crític amb l’actual sistema educatiu?
Sí, tampoc és el tema central,
però és un altre dels temes. Gonçal és un professor de literatura que pateix
una depressió. Dissortadament no és tan estrany que aquests dos conceptes,
docència i depressió, siguen cada volta més propers. I no hauria de ser així.
La docència és una de les professions més apassionants del món i, tanmateix,
també és una de les que acumula taxes més altes de depressió al nostre país.
Ens hauríem de preguntar per què. I potser les successives reformes educatives
són una bona resposta a aquesta pregunta. Els governs han convertit l’educació
en una arma llancívola. En comptes de posar-se d’acord, es dediquen a convertir
l’educació en un camp de batalla. Posen la política partidista per davant de
l’educació, que és tant com dir que posen interessos espuris per davant dels
alumnes. Perquè els primers perjudicats són els alumnes i les alumnes, la gent
jove que té el futur per davant (el seu i el nostre), i que hauria de tindre en
l’educació l’arma més poderosa per progressar i per lluitar contra les
desigualtats. I tot açò al professorat li afecta de forma especial, perquè la
docència no és només una professió, sinó una vocació. Els professors treballem
amb éssers humans, i açò fa que ens hi impliquem de valent. No entenem quan els
polítics no estan a l’altura, perquè veiem que els nostres esforços, i els
esforços dels alumnes, i de les famílies, ensopeguen contra murs legislatius
absurds. En aquest país tothom és expert en pedagogia. Pertot arreu proliferen
les tertúlies mediàtiques on acudeixen grans patums en la matèria, polítics,
però ni un sol professor o professora. Als professors no ens pregunten res. A
voltes voler fer veure que ens pregunten, però és una política de brindis al
sol, com això del “libro blanco de la educación”. Gestos buits per posar-se
medalles. Fum de canyot.
- En la novel·la li dónes molta
importància a l’amor. Encara que Manela i Nora, sofreixen o han sofert una
situació de desamor, sembla que la sortida de totes les crisis vitals és
l’amor.
L’amor és la gran força
redemptora de l’ésser humà. L’amor és el motor del desig, de la família, de la
solidaritat, de la pau, del progrés científic, de la vida. No sé si és la
sortida de totes les crisis vitals, però, si més no, ho és de moltes d’elles.
Naixem per amor, vivim per amor i hauríem de morir per amor. Per això els
personatges de la novel·la en són una bona mostra, de la força redemptora de
l’amor, cadascú a la seua manera. I no parle només de l’amor romàntic.
-
¿Podríem dir d’aquesta novel·la que pretén retratar el paisatge que ha
quedat després de la crisi que va començar l’any 2007?
Sí, efectivament. Un paisatge
bastant devastat, per cert. Fa la impressió que les coses ja mai no tornaran a
ser igual. Ha sigut una crisi llarga i profunda, i encara no s’ha acabat. Una
crisi no només econòmica que alguns han volgut aprofitar per portar l’aigua als
seus molins. Una coartada perfecta per desfer coses que havien costat molts
esforços. Però jo em negue a caure en aquest parany. No sé si les coses ja no
tornaran a ser igual, no tinc una bola màgica, però crec que poden ser millor.
De fet, tinc l’obligació de creure-ho. I crec que és una obligació moral. Vull
dir que per fer-les realment millor hem de començar per creure en aquesta
possibilitat. Potser nosaltres, ves per on, també tenim una coartada. I la
literatura en fa propostes.
- La passejadora de gossos, encara que
presenta una visió crítica del moment actual, sembla que proposa oblidar-se de
grans canvis revolucionaris, i canviar allò que està al nostre abast, comunicar
emocions positives i tirar endavant. ¿Comparteixes aquesta visió?
No són incompatibles ambdós tipus
de canvi. Però, potser mentre arriben els grans, no ens aniria malament
centrar-nos en els petits. No perdre el somriure, no caure en aquesta gran
estratègia de desànim col·lectiu i tirar endavant. Els grans discursos de la
modernitat ja fa temps que han entrat en decadència. De fet, els grans canvis
solen ser la suma de molts de petits. I les propostes revolucionàries de la
literatura solen ser d’aquest tipus. La literatura apel·la a les emocions, als
sentiments, a les vísceres, a les metàfores. Els conceptes, en canvi, són eines
de la filosofia.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada