divendres, 29 de juliol del 2016

SOM TRANSPARENTS


XAVIER DURAN (2016). L’individu transparent. Lleida. Pagès editors.
Xavier Duran és llicenciat en ciències químiques i doctor en ciències de la comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Amb L’individu transparent va guanyar el 32è Premi d’Assaig Josep Vallverdú de Lleida.
Els diversos avanços científics i tecnològics tot i que, en principi, han permès millorar la qualitat de vida dels sers humans, s’han convertit també en un perill per a la seua privacitat. El propòsit del llibre és aportar informació i elements per al debat davant de l’allau de nous factors, que tant en el camp de la ciència com en el de la comunicació, ens porten a convertir-nos en individus transparents.
Per a aquest propòsit Xavier Duran ha dividit l’estudi en tres parts: El cos transparent, El cervell transparent i La societat transparent. La primera part s’inicia fent referència al primer descobriment que va permetre a començar a veure l’interior del ser humà sense necessitat de diseccionar-lo, es tractava dels raigs X inventats per Wilhelm Roentgen. Des d’aleshores han passat només cent vint- i - un anys i nous aparells permetent conèixer millor l’interior de les persones. Als anys setanta del segle passat va aparèixer el TAC i posteriorment la ressonància magnètica nuclear, però el descobriment més revolucionari es produeix quan l’any 1953 James Watson i Francis Crick proposen una estructura per a l’ADN, la substància portadora del material genètic. El coneixement de l’estructura de l’ADN  ha permès el seu estudi en profunditat i indagar en el seu mecanisme d’actuació per determinar diverses característiques dels éssers vius i transmetre-les a la descendència.
Ningú no pot negar la importància d’aquest descobriment per a l’estudi i curació de moltes malalties, i fins i tot per al descobriment de delinqüents. Però el respecte a la intimitat és molt més complex que amb els raigs X i les ressonàncies magnètiques. El coneixement del nostre codi genètic ens pot conduir a patir discriminacions, des de la denegació d’una feina a una assegurança de vida. Per això, conclou l’autor, caldrà avançar molt més en les mesures de control i privacitat i sobretot en els drets de les persones.
La segona part del llibre El cervell transparent està dedicada a parlar del cervell, un òrgan cada dia més conegut a partir de l’invent dels aparells de ressonàncies magnètiques i l’avanç en l’estudi de les neurociències. Això ens porta a debats ètics sobre la llibertat i responsabilitat dels nostres actes i quin tipus de societat construirem si el nostre cervell és cada dia més transparent.
La tercera part La societat transparent ens transporta a un món que fins fa pocs anys érem dit que era ciència ficció, tanmateix aquest món ja el tenim ací. L’ús de xarxes socials, de telèfons mòbils intel·ligents o de simples targetes de crèdit fa possible que les corporacions que les controlen tinguen una extraordinària informació sobre nosaltres. L’apartat va ple d’exemples de l’ús perillós que se’n pot fer d’aquestes dades. L’autor conclou que cal potenciar la transparència d’empreses i administracions, de poders públics i privats, perquè paradoxalment la transparència és l’única eina per a lluitar contra la falta de transparència.
L’individu transparent és un llibre de lectura apassionant. D’una forma amena i entenedora ens informa dels grans avanços de la ciència en els últims anys en els tres camps que toca, però al mateix temps ens posa davant d’un gran nombre de nous reptes amb els que ja ens tenim de començar a enfrontar, pel que tenen de decisius en les nostres vides i en les de les  generacions futures. És un llibre que formula moltes preguntes, és un llibre necessari.

Josep Manuel San Abdón

dissabte, 23 de juliol del 2016

ENTREVISTA A PILAR ALFONSO


Pilar Alfonso Escuder, doctora en Comunicació Audiovisual, acaba de publicar el llibre Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció (Aldea Global), on se’ns proposa una interessant anàlisi del relat comunicatiu de nou de les ONGD (organitzacions no governamentals per al desenvolupament) més conegudes. Per parlar del contingut del llibre hem tingut amb ella la següent conversa.
Quin és el propòsit que et porta a escriure aquest llibre?
El meu interés per la publicitat de les ONGD ve de molt arrere, va començar a principis dels anys 2000 en observar la multiplicació d'actes solidaris en qualsevol àmbit, esportiu, cultural, social... i la facilitat amb què s'invocava la paraula solidaritat. Tanmateix, fou a partir de l'any 2008 que vaig decidir fer una investigació més seriosa. L'objectiu principal de la meua tesi i d'aquest llibre és pensar el anuncis de televisió de les Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament (ONGD). Pensar per a què?, em pregunto jo també al llibre. Pensar per delimitar i comprendre el que he anomenat el neorelat solidari, i pensar per transformar-lo posat que, al meu parer, reuneix els errors comunicatius de tota una època, que va arrancar a meitat del vuitanta i va arribar fins la crisi financera que encara vivim.
Per què has triat les 9 ONGD que analitzes al llibre?
   El camp de les ONGD és tan vast i complex que no volia córrer el risc de les generalitzacions que acaben sense tenir cap valor. Per això, analitzo campanyes concretes i anuncis amb nom i data. En realitat, la tria de les ONGD és el resultat d'un treball de recerca i recopilació d'anuncis de televisió. Si vaig triar Cruz Roja, Unicef, Intermón Oxfam, Médicos Sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, Intervida. Anesvad i África Directo és perquè d'aquestes organitzacions vaig aconseguir reunir un corpus significatiu per poder analitzar-lo. Inicialment, tenia un llistat més ampli, però vaig haver de descartar algunes organitzacions perquè el material audiovisual que havia aconseguit reunir no em semblava prou significatiu. En conjunt, vaig recopilar i analitzar 181 espots, uns vint anuncis per organització. Un cas ben curiós és el d'África Directo perquè amb només tres anuncis va crear un relat de marca diferenciador i únic.
 Per què aquestes ONGD utilitzen tècniques de màrqueting comercial?
    Això els ho hauríem de preguntar a les pròpies organitzacions. El que jo defenso és que les grans ONGD se comporten com una marca comercial més i que no atorguen a la publicitat cap altra funció que recaptar fons. En el llibre intento (de)mostrar com la forma-marca postmoderna s'ha imposat també en el camp de la cooperació i l'ajuda humanitària. Pràcticament, totes les organitzacions estudiades han treballat i treballen amb les principals agències publicitàries nacionals i internacionals, i destinen pressupostos molt elevats a les seues campanyes publicitàries.
Una de les crítiques que fas a les ONGD és que ens inciten al consum per a ser solidaris.
    Sí, al llibre estudio els que he anomenat relats de posicionament de marca, és a dir, els relats que permeten caracteritzar i diferenciar cada organització. Per exemple, el relat de mares i fills d'Unicef, el relat d'identitat d'Intermón Oxfam o el relat èpic de Médicos Sin Fronteras. A banda, he trobat dos relats transversals que es donen en totes les organitzacions i que són el relat de la culpa i el relat del consum solidari. Quan parlo del relat del consum solidari m'estic referint, bàsicament, a les campanyes de màrqueting amb causa, és a dir, campanyes en què col·laboren una empresa i una organització solidària. Per exemple, a finals dels noranta tingué gran ressó la campanya "Alimenta una esperança" de Ram i Unicef, es tractava de portar llet als xiquets de Mauritània. Més recentment, podríem recordar la campanya Junts sembrem vida de Danone i Cruz Roja. El missatge d'aquesta mena de campanyes no és altre que assegurar que com més compres més solidari seràs. Solidari amb qui? Amb l'empresa que organitza la campanya? Amb l'ONGD que hi col·labora? No podem acceptar discursos tan pobres. Cal obrir el ulls a d'altres missatges. A documentals com El malsomni de Darwin d'Hubert Sauper. A llibres com La collita robada de Vandana Shiva. En un món tan complex com l'actual les explicacions no poden ser tan simples com pretén el màrqueting amb causa.
Una altra qüestió criticable és que ens culpabilitzen als teleespectadors de la fam i la pobresa al món i ignoren les autèntiques causes econòmiques i polítiques que les originen.
    El relat de la culpa, en efecte. Per a mi és el segon relat transversal de la publicitat neosolidària. La culpabilització dels teleespectadors no és un recurs dels anys noranta, com s'ha dit repetidament. El codi de conducta aprovat l'any 1998 va suposar només una certa suavització de les imatges, però no dels missatges verbals. En realitat, el relat de la culpa ha tingut una evolució zigzaguejant, els anuncis culpabilitzadors han anat desapareixent i reapareixent amb nova intensitat. Podem concloure que la culpa naix de l'apoderament publicitari del teleespectador i de la desresponsabilització i invisibilització dels agents polítics i econòmics que determinen les situacions de pobresa més extremes.
Per què és ineficaç el relat creat per aquestes ONGD?
Per la seua incapacitat per a transformar la realitat. Contestaré amb una comparació. En el primer espot d'Ayuda en Acción, l'any 1996, s'afirmava: "Cada tres segons mor un xiquet del Tercer Món". Quinze anys després, l'any 2009, en un altre anunci d'aquesta organització els personatges apel·laven directament el teleespectador amb aquesta afirmació: "Cada dia 1.000 milions de persones no poden menjar". I, tot seguit, a manera de cloenda: "Avui el teu esforç és més necessari que mai". És només un exemple, però en podria posar d'altres. En gairebé quinze anys no ha canviat res? Les grans ONGD han sabut crear relats de marca extraordinàriament convincents per a milers de possibles socis i donants, però ineficaços a l'hora de transformar la realitat.
    Tanmateix, no creus que amb la tasca que fan aquestes ONGD d'anar tapant forats, per dir-ho així, solucionen almenys els problemes d'algunes persones?
    Un aclariment: Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció parla de publicitat. Vull dir: de responsabilitat comunicativa. O és que les ONGD no en tenen, de responsabilitat comunicativa?
     Quant a la teua pregunta, al meu parer, la metàfora dels forats no té molt de recorregut. Es tapa un forat i, de seguida, n'apareixen deu més. Segurament, per això durant una època aquestes organitzacions van crèixer tant, perquè les volien per tapar forats. La pregunta següent seria: qui els provoca aquests forats? Per què?
Doncs, qui els provoca i per què?
Un enfocament sociosemiòtic com el que proposo permet plantejar aquesta mena de preguntes i, fins i tot, buscar algunes respostes. És així com la comunicació publicitària que és el nucli del llibre s’obri a la sociologia, a l’economia, o a la política.
Josep Manuel San Abdón





dissabte, 9 de juliol del 2016

ANÀLISI DE LA PUBLICITAT NEOSOLIDÀRIA DE LES ONGD



PILAR ALFONSO ESCUDER. Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció. Aldea Global. Castelló de la Plana. 2016.

Amb aquest llibre la doctora en Comunicació Audiovisual, Pilar Alfonso, descriu i analitza els principals relats construïts pels anuncis de televisió de nou ONGD (organitzacions no governamentals per al desenvolupament). Aquestes organitzacions són Cruz Roja, Unicef, Intermón Oxfam, Médicos sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, Intervida, Anesvad i África Directo.
El propòsit del llibre es respondre a una sèrie de qüestions com quina és la rellevància social i comunicativa d’aquest tipus d’anuncis, i per què ens pot resultar útil pensar-los com a ciutadans i teleespectadors conscients. Així mateix l’autora es pregunta si són anuncis sobre productes o sobre serveis o què volen dir les agències de publicitat quan parlen del “producte ONGD”.
El primer capítol de la primera part del llibre porta un títol ben explícit, De com les marques volen donar sentit a les nostres vides. Avui en dia la marca ocupa un paper molt important en qualsevol camp de la societat: l’esport, la cultura, la política, la sanitat, l’ensenyança universitària i també en l’ajuda humanitària. I aquest és el propòsit principal del llibre, analitzar la lògica de la marca en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària internacional.
En el capítol segon titulat ONGD: les marques de la utopia? Se’ns fa una xicoteta història de cada una de les ONGD analitzades, any de naixement, circumstàncies de la seua creació, finalitats...L’autora ens diu que les ONGD són organitzacions especialitzades en captar fons per la qual cosa han d’utilitzar tècniques de màrqueting comercial. Per tant han der dedicar una part important dels seus recursos a campanyes publicitàries i a establir la competència amb la resta d’ONG. “Actuen com a empreses especialitzades en el mercat de la solidaritat.”
En la segona part titulada El neorelat solidari, l’autora fa un repàs exhaustiu dels diferents espots publicitaris de les ONGD. De l’evolució del seus logos al llarg de la seua existència. Se’ns informa de qui han estat les agències publicitàries encarregades de les diferents campanyes. I se’ns recorda la relació perillosa amb algunes empreses que inciten al consum dels seus productes amb l’excusa d’ajudar els països subdesenvolupats.
Pilar Alfonso després de fer aquest anàlisi arriba a la conclusió que les ONGD construeixen tres tipus de relat. El relat de la culpa, on es dóna la imatge que si els diversos problemes de l’anomenat Tercer Món no se solucionen és perquè els telespectadors no aportem suficients recursos, i queden sense visualització els autèntics responsables de les guerres, la fam i la misèria.
El segon tipus de relat és el del consum solidari, campanyes de màrqueting amb causa que aprofiten diverses empreses per a fer negoci, com dèiem més amunt. El tercer relat és el de la redempció, relacionat amb l’anterior. “Acabar amb la pobresa i la fam és una utopia possible però lligada al consum.”
Les conclusions a que arriba l’autora és que la publicitat neosolidària és un relat simplista, “el triomf d’una solidaritat en calent basada en els emocions circumstancials.” És un relat enganyós tant pel que fa a l’explicació dels problemes als que se vol enfrontar com al plantejament de propostes per a una possible solució, “la conseqüència no pot ser una altra que la despolitització de la pobresa i la privatització de la solidaritat.”. És un relat culpogen (i redemptor), no diu la responsabilitat dels agents polítics i econòmics i en canvi culpa els teleespectadors en la seua condició de donants. És un relat ineficaç, “l’actual model de desenvolupament no ha suposat canvis significatius de les estructures que generen la pobresa i la desigualtat.” És un relat mític, “si les desigualtats, la pobresa extrema, els desastres naturals semblen tenir solució només a través de diners, la solidaritat es resemantitza. Deixa de ser un terme relacionat (o relacionable) amb la transformació de la realitat, amb la confrontació amb l’ordre polític i econòmic establert, i esdevé un concepte conservador, útil al poder.”
Les marques ONGD és un anàlisi molt interessant dels relats comunicatius que fan servir les diferents ONGD per obtenir ingressos i aconseguir els seus propòsits. El llibre ha de servir de reflexió perquè malgrat que no dubto que hi hagin milers de persones que participen i col·laboren amb aquestes entitats pel seu esperit de solidaritat amb els més desfavorits del món, sovint poden ajudar a perpetuar un sistema injust i fins i tot servir de coartada als poder públics que se’n desentenen de les seues obligacions.

Josep Manuel San Abdón