ENTREVISTA A VICENT PALLARÈS

Vicent Pallarès va guanyar amb Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3 i 4) el premi Andròmina dels premis Octubre 2017. Aquesta novel·la és una biografia novel·lada del gran guitarrista Francesc Tàrrega. Sobre el seu contingut hem conversat amb l’autor.

Tu has guanyat molts premis, però aquest té una significació especial?

Té un significat especial per dos motius. Un, perquè per qüestions que no venen al cas, vaig estar uns anys una mica desconnectat de l’escriptura, i deia mig en broma, però mig seriosament també, que estava en estat d’excedència, i aquest premi ha servit per a recarregar-me les piles i reincorporar-me. I d’una altra banda, tothom sap que és un dels premis més emblemàtics d’ací del País Valencià.

Tinc entès que l’origen de la novel·la va ser un encàrrec que et van fer de Canal 9, fa uns anys, per a una sèrie que es deia Valencians que fan història. És així?

En efecte. Em van encarregar el guió de Tàrrega i em vaig documentar àmpliament. L’episodi era breu, de 25 minuts, i em va sobrar molta documentació de la que havia arreplegat. Però a més, després de llegir moltes biografies de Tàrrega, el personatge em va arribar, em vaig enamora d’ell i vaig pensar que tenia prou material per a una novel·la i és el que he fet.

Dius que el personatge et va enamorar. Durant els mesos que has estat redactant la novel·la, ¿quina relació has tingut amb Francesc Tàrrega?

És com si et posessis dins del personatge i intentares viure d’alguna manera les seues experiències.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que Francesc Tàrrega es va relacionar amb grans figures del poder i de la cultura del moment, però mai no va tindre una bona posició econòmica, sinó tot el contrari.

Això és la prova que no feia servir les influències i no s’apuntava a les portes giratòries, que ara estan tant de moda. D’una banda sentia la necessitat de pujar la família, però d’altra no va tenir mai un afany desmesurat de guanyar diners, i bona prova d’això és que preferia els concerts íntims amb quatre amics que no les audicions en grans escenaris. De fet va refusar concerts a Londres, París, Nova York, Moscou i fins i tot al Liceu. El cas del concert que es va negar a fer al Liceu és molt curiós, perquè resulta que després de signar el contracte va recordar que eixe mateix dia i a eixa mateixa hora, tenia concertat un sopar amb els amics i els havia d’oferir una audició de guitarra en una vaqueria. Això diu molt de la seua despreocupació pels diners.

El seu germà Vicent xafava més de peus a terra, l’ajudava a mantenir la família, sacrificant, pot ser fins i tot, la seua vida personal i professional. Fins  a quin punt va ser important Vicent per a Francesc Tàrrega?

Tàrrega per a Vicent va ser quasi més un pare que un germà, es portaven quinze anys. El va acollir a casa, amb la família i això feia que en les èpoques de les vaques magres, o quan l’economia anava fluixa, ell es feia càrrec del manteniment de la família, i tot perquè tenia un sou segur, era primer violí del Liceu, per tant no li comportava cap dificultat col·laborar econòmicament amb la família.

Un personatge molt important en la novel·la és la seua esposa Maria. Una dona que es casa molt enamorada, que renuncia a les comoditats que li proporciona la seua família benestant, però que al final li retrau haver-se dedicat en cos i ànima a la seua obra.

D’alguna manera el leitmotiv de la novel·la me’l va donar una mica aquella frase, avui tant vituperada pel món feminista, que afirmava que darrera d’un gran geni, hi ha una gran dona. En aquest cas el que havia darrera d’un gran geni, era una dona abnegada, soferta i que al llarg de la seua vida pateix privacions i té molts patiments. Al cap i a la fi, Tàrrega era molt bona persona, era molt generós, molt educat, molt correcte, però era també un bohemi, i s’ho pensava molt poc per a marxar de casa i estar llarguíssimes temporades fora, de gira o visitant països com Itàlia o el nord d’Àfrica. I tot i que les biografies de Tàrrega el santifiquen, el que faig és humanitzar-lo, i en aquest procés d’humanització, penso que pesen molt els patiments de la dona, i per tant el que faig en la novel·la és posar-me dins del personatge i expressar aquests patiments, aquestes malfiances i aquestes privacions.

Els diàlegs i els monòlegs interiors són, bàsicament, els dos recursos que utilitzes per a redactar la novel·la. Quin et va donar més dificultats?

Cap dels dos em va oferir grans dificultats. Això és el resultat de molts anys de pràctica dedicat a l’escriptura. De fet jo considero que és més dificultat la veu d’un narrador extern, perquè això t’obliga a mirar-t’ho des de fora i de vegades a visitar els llocs. Per exemple, en un moment de la novel·la es parla de l’estació de França i parla d’un gran rellotge que hi ha al vestíbul, això per a constatar-ho t’obliga a fer el viatge a Barcelona, visitar el lloc, observar-lo, prendre notes, per a després escriure una simple frase de poques paraules. Però quan t’expresses des de dins d’un personatge, t’és molt més fàcil si tens la capacitat de disfressar-te d’aquest personatge, posar-te a dins i expressar-te des del seu interior. És allò que diu Flaubert, madame Bovary sóc jo.

Josep Manuel San Abdón

OPERAR EL CERVELL

Henry Marsh. (2016) Ante todo no hagas daño. Barcelona. Editorial Salamandra.

Henry March és un prestigiós neurocirurgià que treballa en el St. George’s Hospital de Londres. En aquest llibre ens exposa la seua experiència com a metge en una de les especialitats més complicades.

Ante todo no hagas daño és una autobiografia, però també una confessió o reflexió sobre l’ofici de metge. Henry Marsh arriba a aquesta professió després de fer estudis de Ciències Polítiques, Filosofia i Economia en la Universitat d’Oxford, fins que finalment es va decidir a estudiar Medicina en el Royal Free Hospital de Londres. La professió no l’acabava d’omplir del tot, fins que un dia, mentre estava de metge resident va poder observar una operació de cirurgia del cervell i llavors va trobar el seu camí.

El llibre està dividit en vint-i-cinc capítols la major part dels quals porta per títol el nom d’una malaltia localitzada en el cervell, generalment relacionada amb tumors de diversos tipus o en les comunicacions dels vasos sanguinis. Normalment es comença amb la definició de la malaltia i a continuació ens explica un cas en el que ell va intervenir. Són petites històries en què l’autor ens explica les dificultats que comporta l’operació i les seues reflexions al respecte.

És un tòpic del camp de la Medicina dir que qualsevol operació sempre suposa un risc, però en la cirurgia del cervell, el tòpic es ben real. De la perícia del metge depèn que un pacient recupere la salut o es quede cec o en una cadira de rodes per sempre. Henry Marsh ens explica els seus èxits, però també els seus fracassos i les errades que ha comés al llarg de la seua carrera. I reflexiona sobre tot això.

Una preocupació és com enfrontar-se al malalt i a la família, com contar-li els riscos que correrà. Com transmetre-li confiança, però al mateix temps que sàpiga que ell no és infal·lible. Com poder contestar unes preguntes de les que ell mateix ignora les respostes. Com fer front a les pressions de la família del pacient i que puguen comprendre, per exemple, que fer una cirurgia a un malalt sense solució únicament servirà per a perllongar el seu sofriment unes setmanes més. Aquestes reflexions ocupen una bona part del llibre, en què ens mostra les seues pors, els seus dubtes, els seus conflictes ètics i no escatima crítiques a la seua pràctica professional, quan creu que en un moment donat no va estar encertat.

Ocupa un espai destacat en el llibre el paper del metges residents en formació en el seu equip. Acostuma a ser rigorós amb ells, tot i que a vegades dubta si els ha de deixar més responsabilitats de les que els deixa. Ja que com a veterà ja al final de la seua carrera, sap que els joves pensen que en saben molt, però ell recorda que els seus principals errors els va cometre precisament quan era un jove amb poca experiència.

També trobem Henry Marsh com a pacient, ja que pateix dos despreniments de retina i la ruptura d’una cama. Això el fa reflexionar sobre la visió de la medicina des d’un altre costat. També la veu com a familiar de la seua mare malalta, la mor de la qual suposa un dels moments més emotius del llibre.

L’autor critica sovint el sistema de salut britànic, i al, segons ell, excés de burocràcia  i als límits pressupostaris amb que els sanitaris s’han d’enfrontar contínuament.

Ante todo no hagas daño és un llibre de contingut molt dur per les malalties que apareixen, per les operacions a que assistim, encara que no tenim les imatges, que ens posen de relleu la fragilitat a la que estem sotmesos els sers humans. Tot i això la lectura és apassionant. Està molt ben narrat i es nota la formació filosòfica de l’autor. A més, malgrat tot, en algun moment hi ha la discreta presència del típic humor anglès.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A TOMÀS MARQUÈS

El passat 14 de març visitava l’I.E.S. “Ramón Cid”, Tomàs Marquès Bonet, que va pronunciar una conferència per als alumnes del centre sota el títol de Cosins de ximpanzés i parents de Neandertals. Durant la xerrada es van plantejar qüestions apassionants com si hi ha races humanes, si l’home ve del mico, què és el que ens defineix com a humans o per què van desaparèixer els Neandertals. Aquestes i altres qüestions van despertar d’allò més l’interès de l’alumnat, com vam poder comprovar.

Tomàs Marquès és doctor en Biologia. Director de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra (IBE) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. És professor d’investigació ICREA, cap del grup de Genòmica Comparativa de l’IBE i del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica.

Ha estat reconegut internacionalment, juntament amb els membres que dirigeix en l’IBE pels seus estudis sobre la diversitat genètica dels grans simis. Ha publicat sobre el tema articles en les prestigioses revistes Nature i Science.

Quan va acabar la conferència vam mantenir amb ell la següent conversa.

Cosins dels ximpanzés i parents dels Neandertals. Comencem per la primera qüestió. Cosins dels ximpanzés. Quines coses ens separen i en què ens pareixem als ximpanzés?

En aquesta xerrada adreçada a estudiants d’entre 14 i 17 anys, intento trencar alguna de les idees preestablertes de fins a quin punt els humans som la cúspide de l’evolució i diferents de qualsevol altre primat. Clarament ho som, som més complexos, però en la xerrada pretenc provocar el pensament crític. Els ximpanzés són una espècie que viu avui en dia, i per tant l’home no ve del ximpanzé, sinó que les dos espècies compartim un ancestre comú. I com que compartim un ancestre comú, compartim moltes de les característiques. Algunes d’elles, fins fa molt poc temps, creiem que eren úniques del llinatge humà. Però també ens separen moltes coses, i el que clarament ens separa és la capacitat extrema de raciocini i de pensament abstracte que veiem en el nostre llinatge, que en principi no veiem tant en ells. Però també et diré que cada vegada més, l’àrea d’estudi comparat de les dos espècies es resumeix, si puc resumir-lo, en què hi ha diferències en el gradualisme del grau d’execució de certs coneixements i no en la idea que nosaltres fem alguna cosa que ells no facin.

Sembla que un dels principals reptes en la investigació en el camp de l’evolució i en el camp de la genètica, és descobrir les bases genètiques que ens separen a humans i ximpanzés.

Sí, clar. I no només en aquest camp. En qualsevol àrea que intentis relacionar comportament amb genètica, és problemàtic, perquè la pròpia definició de certs comportaments, no és com mesurar en una balança un caràcter, sinó que hi ha una certa variabilitat. A més a més els comportaments poden estar influïts per l’entorn i no només per genètica. Per tant, l’aproximació científica ja és complicada, però quan entrem en el terreny evolutiu i intentem comparar el comportament d’un humà i el d’un ximpanzé, és encara més difícil, perquè la genètica humana està molt avançada, la dels ximpanzés es coneix relativament poc, i a més té un altre problema afegit. Imaginem que per un moment ho hem pogut fer, hem comparat molt bé la genètica dels humans amb la genètica dels ximpanzés. Trobem una sèrie de mutacions, de canvis, en un llinatge i no en l’altre. Però ara ve la gran pregunta, ¿com testes d’una manera formal que aquests canvis que veus són la base molecular de les diferències reals entre un humà i un ximpanzé? Perquè en el que tothom està d’acord, i nosaltres més que ningú, és que èticament, no hem de manipular ni embrions humans, ni embrions de ximpanzés, que és el que faríem amb mosques o amb ratolins. Però aquí hi ha una paradoxa molt interessant, i és que si els canvis són innovacions en el llinatge humà, no els trobaràs en la drosòfila, ni en la mosca del vinagre, ni en el ratolí. Per tant un dels problemes en el meu camp d’investigació és ¿som capaços de trobar aquestes diferències? I el salt interessant que seria veure ¿i aquestes diferències què fan? No tenim un bon sistema per a testar-lo, perquè èticament ens hem imposat les restriccions que ens hem imposat.

Per què és important conèixer la diversitat genètica i la història evolutiva dels grans simis?

Hi ha dues raons molt bàsiques per a estudiar la genètica dels grans simis. La primera des del punt de vista evolutiu. Els simis són els parents vius més propers als humans, la qual cosa es tradueix en què és amb qui fa menys temps que ens vam separar d’un ancestre comú, i això vol dir que estudiar-los a ells ens permet saber com érem nosaltres temps enrere, la qual cosa ens dóna un coneixement bàsic i essencial, per a entendre, fins i tot des d’un punt de vista filosòfic, si és vol, la gran pregunta de qui som i què fem aquí.

Però a més a més té una altra vessant estudiar els grans simis, i és que són una de les espècies més amenaçades del planeta, i per tant ja fa molts anys creiem al meu laboratori, i d’altres per suposat, que per a preservar la natura i la seua diversitat, hi ha diferents aproximacions; l’ecològica, la de gestió, la política i la genètica. I aleshores nosaltres intentem implementar eines genètiques per a evitar la desaparició dels grans simis de la natura.

Sembla que conèixer el codi genètic dels grans simis és molt important per a lluitar contra el tràfic il·legal d’aquestes espècies, que és un dels principals problemes que tenen per a la seua extinció.

Exacte. Actualment els grans simis tenen sobretot dos problemes, la destrucció de l’habitat, i això podria fins a certa manera controlar-se, però l’altre gran problema és la gran quantitat d’animals que es confisquen als traficants il·legals. I el problema, a dia d’avui, és que no es coneixen bé d’on venen els animals que es confisquen perquè depèn dels humans, i els humans en general mentim. Igual que en altres camps, el meu laboratori està bàsicament col·laborant amb la UNESCO per a establir sistemes genètics per a estudiar la diversitat geogràfica de ximpanzés específicament, perquè a partir del moment que tinguem prou diners per haver muntat tot el sistema, qualsevol animal que es confisqui, fent-li un test genètic molt senzill, sabrem d’on venen els principals problemes, i aleshores podrem actuar legalment i d’una manera formal contra aquells països que tenen un problema de tràfic il·legal.

Els neandertals i els denissovans encara segueixen vius en el nostre genoma. Quins problemes i avantatges suposa això?

Per mi la troballa científica més rellevant dels últims anys en evolució va ser la seqüenciació del genoma neandertal, i veure que bàsicament la major part de poblacions de la terra continuen tenint en els seus genomes fragments d’ADN, directament provinent dels neandertals, la qual cosa provocava per primera vegada que neandertals i humans moderns, que en principi eren dues espècies separades en el temps per més de mig milió d’anys, es van creuar i van donar lloc a nosaltres. I això ha tingut conseqüències. Avui en dia sabem que alguna de les característiques físiques o fins i tot d’exposició a malalties provenen directament de la genètica dels neandertals, la qual cosa no deixa de ser interessant perquè contribueix a aquesta idea de conèixer-nos a nosaltres mateixos.

Fa uns mesos era premiat amb l’International Early Career Award del Howard Hughes Medical Institute, per la qual cosa rebrà 650000 dòlars. Què ha significat per a vostè aquest guardó? (Cal dir que aquest premi l’han rebut només cinc investigadors de l’estat.)

La Howard Hughes és una fundació privada dels Estats Units, que la va crear el propi Howard Hughes, que va fer molts diners amb enginyeria d’aviació. A Estats Units tenen una gran tradició, que a mi em fa molta enveja, que és la filantropia. Això a Europa és menys comú i a Espanya encara menys. Però bàsicament aquesta gent intenten, i ho fan per a mi, d’una manera molt sàvia, donar recolzament econòmic, i no sempre econòmic, pot ser d’altres maneres, intentant complementar el que l’estat ja fa. Ells fan un bon anàlisi de com funciona la ciència i intenten aportar el que no pot aportar l’estat. El Howard Hughes té una gran tradició de recolzar investigadors dels Estats Units i fa pocs anys van començar un sistema, i aquesta és la segona edició que s’ha fet, de recolzar a investigadors joves que estem arreu del món. Ells ja coneixen la teua feina i aleshores et donen aquesta quantitat de diners, que a més a més, per a mi el més rellevant és, que aquests diners no són finalistes. És a dir, la major part de diners que tu demanes a institucions públiques han de ser dedicats a una pregunta que tu has fet i ha aprovat un comitè. Aquests diners són al contrari, dit d’una manera simplista, et diuen creiem amb tu, creiem que el que fas és bo, aquí tens aquests diners per a que complementis el que estàs fent. Amb aquests diners puc contractar personal, puc generar la pregunta més arriscada que no hi hauria cap institució que me la financés. Jo els puc dedicar a explorar preguntes per a les que altres institucions no me’n donen. I per últim és un reconeixement. Anar pel món dient que tinc diners del Howard Hughes..., són molt selectius a l’hora de triar persones i per tant és una espècie de segell d’una trajectòria de qualitat.

Per últim, ara que ja s’acosta Sant Jordi. Quin llibre de la seua especialitat ens recomanaria?

Hi ha dos llibres que es complementen d’una manera perfecta, i que jo recomanaria als lectors que puguin estar interessats en l’evolució humana, en la història de la ciència i com es fa ciència en el segle XXI. Des del punt de vista de l’evolució un és El hombre de Neandertal de Svante Pääbo, que és el responsable i principal investigador per desxifrar el genoma del Neandertal. Aquest senyor ha sonat molt com a premi Nobel, és fill d’un Nobel, i té una història personal apassionant. Aquest llibre bàsicament és una autobiografia d’ell, sobre qui és, com arriba a ser científic i com es fa ciència. De fet de l’home de Neandertal només en parla als capítols finals.

D’una manera paral·lela hi ha un gran investigador aquí a Espanya, que el tenim a l’Institut de Biologia Evolutiva, Carles Lalueza Fox, que ja fa molt de temps que escriu divulgació. Ell va fer un llibre que es diu Palabras en el tiempo, dóna una visió que es  complementa perfectament amb la visió que dóna Svante Pääbo en el seu llibre.

Josep Manuel San Abdón