ENTREVISTA A DAVID MIRÓ

David Miró(Borriana, 1973), periodista i subdirector del diari Ara, acaba de publicar el seu primer llibre de ficció, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions), on es presenta un nou  punt de vista sobre la història del feminisme. Vam mantenir una conversa amb l’autor el dia 8 de març, quan la novel·la portava una setmana a les llibreries. Diversos fets esdevinguts des d’aleshores fins ara sobre el tracte que reben sovint les dones, demostren la necessitat de llibres com aquest.

Comencem parlant del inquietant subtítol del llibre, Complot contra les dones. Qui organitza aquest complot?

Això forma part de la trama de la novel·la. El llibre és mig novel·la i mig assaig, en què es tracta el tema de la situació de la dona. Jo tinc una filla de 14 anys, m’he de plantejar moltes coses sobre l’educació que li puc donar. M’interessava tractar el tema, però no sóc un especialista, ni un teòric sobre el feminisme, i volia tractar-lo d’una manera que fóra fàcil per al gran públic i que fóra una cosa entretinguda. M’he valgut de la ficció per a explicar coses de la situació de la dona en què qualsevol lector, o lectora sobretot, ràpidament es vorà reflectit o reflectida. La qüestió del complot va lligat amb les teories de la conspiració que sempre funcionen, i m’ha servit la idea que existeix una conspiració mundial per a tractar diferents problemàtiques que afecten la relació entre home i dona.

De vegades es diu que hi ha grans corporacions que mouen els fils de la política, l’economia...En el llibre aquesta corporació, La Germandat, mou els fils per a que les dones no estiguen al mateix nivell que els homes. Però, en la realitat, ¿ a qui interessa que continue mantenint-se aquesta desigualtat?

El món que coneixem l’hem construït els homes, perquè som els que hem ostentat el poder, i en els darrers anys, arran de l’aparició del feminisme i dels moviments dels drets de les dones, hi ha una lluita de gènere. Això ja ho diran els historiadors, però des del meu punt de vista, aquesta lluita té un impacte en el món, potser més gran que la lluita de classes clàssica. Es tracta de veure com la igualtat de les dones canvia el món i el statu quo, i això fa que els homes se senten amenaçats, perquè aquesta situació comporta canvis, i sempre que hi ha canvis hi ha alguns que perden, i en aquest cas els que perden són els homes que tenen el poder.

Una de les tesis del llibre, és que un dels grans èxits del masclisme és haver convertit el feminisme en una caricatura, en una cosa de frikis, de dones histèriques i masculinitzades. Això era més veritat quan vaig començar a escriure el llibre que no ara que comença a hi haure un cert rebrot del feminisme, d’orgull de les dones feministes que fa dos o tres anys.

Enllaçant amb el que estàs dient, un dels darrers capítols del llibre és l’escàndol, arran de l’assetjament sexual d’Harvey Weinstein a les actrius de Hollywood i el moviment me too. Aquest moviment reivindicatiu de les actrius, ¿creus que dóna prestigi al moviment feminista?

Dóna visibilitat, perquè són unes dones que aparentment són molt poderoses, ja que guanyen molts diners, tenen reconeixement públic, però quan es troben cara a cara amb un depredador sexual, al final són com totes les dones, víctimes igualment. Això crec que ha ajudat a destapar tots els casos que hi ha d’assetjament sexual que estan malauradament molt estesos en molts nivells de la vida. Imaginem-nos que si això passa a certs nivells, què passarà en altres àmbits molt més casolans.

Creus que les dones estan adquirint consciència de col·lectiu?

Això per a mi és molt important, que les dones tinguen consciència de col·lectiu, la idea de que estan totes juntes en una lluita compartida. Això és el que el masclisme ha intentat trencar en els últims anys, que les dones no tingueren consciència de gènere. Ara s’està recuperant aquesta consciència.

El narrador de vegades parla de dones poderoses, que han arribat a caps de govern, el cas més emblemàtic seria Margaret Thatcher, persones molt influents com Christine Lagarde, però que en general han servit per a enfortir l’estructura del poder masculí.

Això és una tesi provocadora que jo introduïsc en la novel·la. El que sí que és veritat no és que arriben dones, pel simple fet de ser dones a les estructures de poder, sinó que siguen dones que tinguen consciència de ser dones i per tant tinguen una visió diferent de les coses. Perquè si són dones que el que fan és copiar el model dels homes, no es pot esperar res, no té cap impacte. El que sí que veig és que hi ha un model de dona que adopta els patrons masculins, justament perquè considera que és l’única manera d’arribar al poder, i això és una altra victòria del masclisme.

Creus que el llibre pot molestar algú o causar alguna polèmica. Tot i que el llibre acaba d’aparèixer, t’ha arribat alguna reacció?

Estic bastant expectant encara, per vore quina és la reacció. De moment tota la gent que l’ha llegit li ha agradat molt, però és gent que em coneix o que té algunes referències. Crec que al final el llibre funciona si entres en el joc que plantejo, que és explicar la situació de la dona des del punt de vista d’un masclista, si tu acceptes aquest joc, crec que el resultat és satisfactori. De fet una de les lectores que ha tingut m’ha dit: “escolta, m’ha agradat molt el llibre i m’ha posat d’una mala llet increïble”. Jo crec que és això, ja funciona, he aconseguit enervar i per tant estic buscant aquesta reacció, quin personatge més abjecte!

De fet en una entrevista has dit que has buscat el teu jo més abjecte per a escriure el llibre.

Exacte. Al final tots els homes som masclistes en un grau o en un altre. I del que no ja dubte és que ens hem criat en un sistema de valors masclistes, i per tant els homes que som conscients d’això, el que fem és desprogramar-nos. Desprogramar tot aquest masclisme que de vegades tenim dins nostre i que de vegades no som ni conscients. I en el llibre el que he fet és l’exercici d’anar a buscar dins meu el jo més masclista per posar-me en la pell d’aquell personatge, perquè jo creia que era la manera que tinc per aportar alguna cosa. Com ja he dit no sóc un teòric, ni un especialista en la matèria, el que he fet és crear un personatge que puga vehicular tot aquest pensament masclista i que puga portar a la reflexió. Al final és un llibre que busca entretindre, que es llig ràpid i t’ho passes bé. Però sobretot el que busca és provocar una reacció i que la gent pense que tinc raó, que això que explico passa. De fet deixa’m que et diga una cosa que m’ha sorprès. Jo li comentava a la meua directora, Esther Vera, que tenia por de convertir el personatge en una caricatura, tant exagerat que fora inversemblant i ella em va dir: “No, és molt realista el teu personatge, jo te’n podria dir uns quants que són exactament el patró que tu descrius.” Això m’ha afectat, perquè pensava que buscant en el meu jo més masclista estava exagerant, però resulta que no, resulta que hi ha gent que és així.

Josep Manuel San Abdón

LA PEL·LÍCULA DE LA VIDA

VENTURA PONS. Els meus i els altres. Edicions Proa. Barcelona. 2011.

Ventura Pons va nàixer a Barcelona l’any 1945. Es va iniciar en el món artístic, primer com a director de teatre, per a passar una dècada més tard a dirigir cine, tasca per la qual és més conegut actualment. Entre les seues pel·lícules caldria destacar, Ocaña, retrat intermitent, El vicari d’Olot, El perquè de tot plegat, Actrius, Carícies, La rossa del bar o Forasters.

Els capítols dedicats a la família obrin i tanquen el llibre. Són una mica complicats de llegir perquè requereixen una gran concentració, ja que apareixen una gran quantitat d’avantpassats; avis, besavis, oncles avis i oncles besavis, cosins i cosines, etc. És una família en alguns moments amb episodis molt de melodrama, com el dels seus oncles Sebastià i Clementina, on gairebé al final de la vida d’aquesta explica a la mare de Ventura el secret d’un fill que sempre l’havia presentat com un cosí.

En el capítol final coneixem Clarita i Juanito Vilar dos parents que vivien a La Havana, i que ell retroba l’any 1997 quan va a participar en un festival de cine. És mitjançant ells que coneixem que el fill de la tia Encarnació, no era fill de l’home que s’havia casat, sinó d’un cosí germà amb qui havia tingut una gran història d’amor i que va marxar a Cuba ignorant que havia deixat la cosina embarassada. Després tindrien una llarga i apassionant correspondència durant molts anys que els dos germans Vilar van conservar.

Continuant amb la família li dedica un capítol al seu germà Jordi. Quan ell tenia cinc anys, els seus pares van tindre una bessonada, Francesc i Jordi, que van nàixer amb un estrany tumor als ulls. Els dos millors oftalmòlegs de Barcelona, els doctors Barraquer i Arruga, els van recomanar que anaren a Londres, on vivia la màxima autoritat mundial en aquella malaltia, el doctor H.B. Stallard. Francesc va morir als tres anys, però Jordi va sobreviure tot i que no va poder conservar la vista. Va ser un noi molt estudiós amb una gran capacitat intel·lectual, tot i que finalment un càncer se’l va endur, sent encara molt jove, cosa que ha marcat molt la vida de Ventura.

A causa de la malaltia dels germans i al fet que els seus pares passaven molt de temps a Londres, va estar intern al Seminario Colegio de Santa Maria del Collel a Girona, un col·legi amb una disciplina militar. Després, a instàncies de la família, va fer estudis de peritatge mercantil, que no l’interessaven gens, però van fundar un cine club, i va poder vore molt de cine, la seua gran passió. Al mateix temps va començar a col·laborar en una revista de cine, sense cobrar, però això li va permetre assistir per primera vegada com a periodista al festival de Sant Sebastià. Seguirà anant posteriorment durant prop de vuit anys a diversos festivals, i a Cannes farà amistat amb Lindsay Anderson, destacat director del free cinema anglés, i entrarà en contacte amb destacades estrelles internacionals.

Per aquesta època comença a fer estudis de teatre en l’escola Adrià Gual que dirigia Mª Aurèlia Capmany, va estar poc temps en l’escola, però la influència intel·lectual i l’amistat amb la Capmany va durar tota la vida de l’escriptora.

L’any 1968 debuta en el teatre professional, intenta fer un teatre modern, però no sempre amb massa èxit. Entre 1974 i 1976, com diu ell, no va eixir del Romea. Va fer un muntatge que havia tingut molt d’èxit a Londres, el musical Rocky Horror Show. Malgrat les dificultats per a formar el repartiment en la Barcelona de l’època, va ser un èxit.

Després li van proposar fer una obra molt comercial, i va tindre de lidiar amb la problemes que li causaven actors molt reconeguts del moment com Joan Capri i Mª Matilde Almendros, en va quedar fart.

Com a director teatral d’una de les coses de que se sent més satisfet és d’haver-li donat un paper protagonista a Rosa Mª Sardà, que acabarà protagonitzant posteriorment moltes de les seues pel·lícules i convertint-se en una de les seues millors amigues.

Malgrat els anys dedicats al teatre, el que ell vol realment és fer cine, i es llança de ple a aquesta activitat quan té ocasió de rodar el documental Ocaña, retrat intermitent, sobre un pintor andalús, que vivia a la Plaça Reial de Barcelona, amb un comportament molt transgressor per al moment. El documental rodat amb un pressupost escàs i amb pocs mitjans, va tindre tanmateix molt d’èxit i va ser premiat en diversos festivals.

En els capítols següents va explicant les vicissituds que va passant per a anar posant en marxa les següents pel·lícules que composen la seua filmografia. Els èxits i els fracassos. La devoció que sent per actrius com Núria Espert, Rosa Mª Sardà o Anna Lizaran o per l’actor Josep Mª Pou.

Però no és fins 1995 que es pot dedicar exclusivament al cine després de l’èxit de El perquè de tot plegat. Abans havia combinat la seua dedicació al teatre i al cine amb el treball al negoci de son pare.

Dedica algun capítol a qüestions més personals com a la relació amb la seua parella, Narcís. O a quan va rebre un tret a la porta d’una sala de festes de Mèxic, en que la bala se li va allotjar prop de la columna vertebral i a punt va estar de costar-li la vida.

Els meus (i els altres) és un llibre interessant per a conèixer a fons la vida d’un dels cineastes catalans més destacat. I al mateix temps per a conèixer, des del seu punt de vista, el món cultural dels últims cinquanta anys de la capital catalana.

Josep Manuel San Abdón